El 1974, quan Montserrat Freixa i el seu marit van adoptar el Xavier, acabat de néixer, es van trobar envoltats d'una gran incomprensió. "Ara l'adopció està socialment acceptada però en aquell moment no s'entenia. Poca gent ho feia i alguns pares canviaven de pis perquè els veïns no haurien entès que tinguessin un fill sense haver vist primer la dona embarassada".

Adoptar no era fàcil. Les famílies que assumien la paternitat d'un fill no biològic havien de decidir soles si explicaven al nen la veritat, com avui recomanen tots els experts, o si callaven. L'entorn empenyia a silenciar una veritat incòmoda. A Freixa, la seva mare li va preguntar: "¿Vols dir que no li faràs mal si li dius que no és fill teu?" Aplicant el sentit comú, la parella va arribar a la conclusió que pitjor seria amagar-l'hi.

Des que es va fer càrrec del Xavier, Freixa, que avui té 69 anys i és professora de psicologia de la Universitat de Barcelona, es va adonar de les necessitats dels pares adoptius i es va proposar ajudar-los a trobar més suport i informació. Va crear un màster en acolliment, adopció i postadopció i avui és membre de la Fundació Teresa Gallifa. En la seva doble condició de mare i experta, no dubta: "A un fill adoptat te l'estimes igual que a un de biològic, però hi ha diferències. Es pregunten qui sóc, d'on vinc, per què sóc aquí o per què la mare em va deixar. Tenen un sentiment d'abandó que els acompanya sempre".

Per Freixa, el més important per al nen és crear el vincle amb els nous pares. "Quan s'ha fet, no es trencarà encara que hi hagi problemes. L'adoptat molts cops prova fins on pot estirar. Hi ha adolescents que s'escapen de casa pel gust de veure els pares emprenyats i comprovar si és cert que se l'estimen".

A partir dels 6-8 anys, quan entén què significa, un infant adoptat es pot passar una setmana preguntant per aquella dona que el va dur a la panxa: qui era, per què el va deixar… "Després ho relativitza, fins que arriba l'adolescència, que és quan construïm la nostra identitat. En el seu cas és més difícil lligar-ho tot, perquè li falta una peça del trencaclosques. Els pares l'hi han d'explicar i, quan és adult, té una vida igual o millor que un fill biològic".

Això sí, amb alguns trets específics. Precisament pel fet d'haver estat abandonat quan era més feble, en créixer necessita tenir-ho tot sota control. A més, manté molta dependència dels pares, i qualsevol pèrdua, sigui banal o la mort d'una persona pròxima, li provoca un gran trasbals: reviu la pèrdua primera.

Un altre moment delicat és quan es planteja tenir descendència, perquè la paternitat va associada a un fet trascendental per a algú que desconeix fins i tot l'aspecte físic dels pares: la genètica. La sorpresa arriba quan neix el fill. En aquest moment les pors s'esvaeixen. Descobrir que per primer cop hi ha algú amb uns trets físics semblants fa que se sentin menys sols.

Per Mireia Sala, psicopedagoga experta en llenguatge, els adoptats tenen encara un altre tret característic. "Són poc acadèmics. La seva prioritat és sobretot social. Són més emocionals, busquen ajudar els altres, ser estimats i valorats".

Sala reconeix que l'adopció té dues cares: la dels nens que s'han integrat bé i la dels que arrosseguen un passat dolorós. A la seva consulta hi arriben els casos problemàtics, nens i nenes que han passat anys en institucions als seus països d'origen, en ocasions mancats d'estímuls i de l'atenció necessària. Sala parla també de nens nascuts de mals embarassos, de fills de mares alcohòliques o drogoaddictes, de menors maltractats o a qui ningú treia del llit a l'orfenat. Però també es refereix a pares poc conscients del que han viscut i que, un mes després de ser a Catalunya, ja pretenen escolaritzar-los. "Hi ha un contrast molt fort entre pares i fills. Intentem casar extrems, famílies sanes amb nens a qui tot els ha fallat", reflexiona.

Les dues expertes es mostren partidàries de revisar l'actual sistema d'adopció i defensen les fórmules obertes, en què el fill manté el contacte amb la família biològica.