___ Ara fa tres setmanes que va passar això d'El País.

___Que em van fotre fora, vols dir. Hi ha una cosa pitjor que fotre't fora, que és que et fotin el pèl!

___I com estàs?

___Els dos o tres primers dies vaig estar desconcertada. Per sort, també molt ben acompanyada pels col·legues. El comitè d'empresa m'agraïa la meva trajectòria sempre al costat dels treballadors. I això és una medalleta que em poso. Però, esclar, són 32 anys. Vaig sortir i vaig deixar enrere un edifici on havia sigut feliç, fins i tot. Feia molt de temps que ja no ho era, però a l'últim taxi que vaig agafar des de la redacció em van venir els records. De quan, als anys 80, fèiem aquelles revetlles divertidíssimes en què ballaves amb qui fos. Una nit vaig ballar amb la dona del Polanco, perquè se'm va acostar Don Jesús i em va dir: " Baila con mi mujer, que Sancho Gracia me ha traído una rubia ".

___¿Va ser una decisió sobtada o ja et ballava pel cap?

___Vaig fer la lliçó inaugural de periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. I vaig explicar als nois i noies que, en periodisme, s'ha de dir la veritat, i que si el que volen és guanyar calers o dir mentides, que es facin publicistes o relacions públiques. Llavors es va aixecar un i em va demanar pel Cebrián. I jo em vaig dir a mi mateixa: "Els hi has promès la veritat. Amb tota mena d'adjectius". I bé, això crec que ell no m'ho perdonarà mai, sobretot que li digués sardinita de Wall Street , perquè es pensa que és un tauró. Té una sobèrbia molt sobirana. Estic molt relaxada.

___On et porta el taxi cap al futur que vas agafar aquell dia?

___No ho sabem. No vaig deixar ni per un moment de fer de periodista, que és el que segueixo sent, malgrat que uns senyors que han sortit del màster d'economia, que ara estan manant i que han destrossat aquest diari i molts altres, es pensin que tenen dret sobre mi. Jo sóc una persona lliure.

___Ets una dona guerrera.

___Sí. I vaig decidir no comprometre'm de seguida, perquè d'ofertes en tinc. No seré rica, però aprendré a no ser tan dilapidadora. Ara necessito tres mesos o quatre per fer la segona part de Mujer en guerra . Necessito un títol canyer. Penso en Perdonin que no m'agenolli.

___Has decidit que no et vols agenollar.

___Per a mi fer-ho és impossible. En primer lloc perquè no tinc ròtules, com sap tot Catalunya. Però, a més, m'agrada molt una frase que vaig escriure el 1998 a Mujer en guerra que diu que cada cop que sento soroll de tisores, començo a volar i foto el camp. I és això.

___Què diràs a la segona part de Mujer en guerra , quinze anys després de la primera?

___Han passat moltes coses. Entre gent que s'ha mort i aquest retrocés tan gran, que comença molt abans amb els anys de la Thatcher, imagina't. Arrencarà amb periodisme, inevitablement parlaré de records, sobre països. Podria titular-lo No us agenolleu , directament. Vull ajudar en el que pugui a dir que no cal llepar els peus de la gent.

___Estàs agitadora?

___Tinc un consultori a la revista Mongolia , Cuéntaselo a Maruja . M'hi podeu preguntar de tot, des de temes relacionats amb el Pròxim Orient fins a l'herpes de la vagina. Del primer tema en sé, però del segon ja no me'n recordo.

___Combines indignació i humor.

___I una irreverència absoluta, que és una cosa que practico sempre que puc. No és deliberat, és instintiu.

___Què et diverteix a tu ara?

___Em diverteix la gent. Em diverteixen els amics que tinc la sort de tenir, uns de molt antics i altres de relativament nous; alguns de molt grans i molts altres de joves. Els joves em diverteixen molt. A vegades em desesperen si em vénen a entrevistar i no saben qui és Brassens...

___Són joves.

___Jo era jove i sabia qui era la Concha Piquer, no fotis. També em diverteixen molt els fills petits dels meus amics joves. Molt. Estic fent un màster en crits de criatures de dos anys i mig i de vampiresses de dos anys i mig. Em diverteix molt investigar. Llegir un llibre i adonar-me que puc anar buscant per Google o pel que sigui. És fantàstic. Si hagués pogut estudiar ara, qui sap on arribaria?

___Sempre has pogut fer el que has volgut?

___He passat temporades molt fotudes, però sempre he tingut una sortida. Jo sóc molt forta i molt resistent i ensumo molt bé el que he de fer. He tingut molt bones companyies, m'han ajudat i m'han fet més culta, més afortunada. En Serrat sempre diu que la sort passa pel cap de tothom però només si estàs al cas i l'agafes, i hi ha gent que no l'agafa perquè està despistada.

___La Maruja del Polònia et fa riure?

___T'he de dir que l'imitador, el Bruno Oro, té la mateixa gestora fiscal que jo. No sé si ell ho sap.

___Coneixes els teus col·legues de Polònia en la vida real, com ara el Gimferrer?

___Sí. El Gimferrer el vaig veure l'últim cop als premis Nadal. Estàvem plegats i ens van començar a fer fotos. Li vaig preguntar si s'agradava al Polònia , i em va dir: "Sí, sí, però estic molt més prim". Jo m'he passat la vida criticant la gent. Si no ric quan em critiquen a mi, no tindria perdó.

___Ets barcelonina?

___Sóc mediterrània. La meva mare era de Cartagena, em va tenir de molt gran, i el meu pare encara era molt més gran que ella. El pare era de Torrevella, que ara és aquell lloc on t'hi has de girar d'esquena i mirar al mar per saber que ets al Mediterrani, perquè si no el que veus és ciment. La seva família havia tingut unes petites drassanes, que es van arruïnar quan va arribar el vapor: no sé si va ser la meva àvia o la meva besàvia que van dir que això no tenia futur. Sóc nascuda al Raval, que és molt a prop del mar. Viscuda a Beirut. Viatjada a Alexandria, nord d'Àfrica, sud de França. I a Grècia m'hi trobo com a casa.

___Ets europeista?

___En aquests moments és molt difícil. Jo era europeista de l'Europa aquella que ens van prometre. Sóc una dona a qui no li agraden les fronteres. I sé que els alemanys sempre ens han tractat malament. Una vegada tornava de Beirut cap a Barcelona via Frankfurt i portava el paquetet de líquids amb les mesures exactes que m'havien venut al duty free de Beirut. I em diu aquella foca germànica: "Aquí hi diu Beirut". Dic sí. I diu: "Són terroristes". I jo li vaig contestar: "Als jueus no els van matar els de Beirut". I me'n vaig anar corrent mentre la tia es quedava amb tot.

___L'Europa de l'estat del benestar la salvarem?

___Està claríssim que el que volen és anar enrere. Cada cop que diuen des de Brussel·les o des de Berlín "Heu de retallar més i vigileu amb l'atur" se'm posen els pèls de punta i penso: "A part de dolents sou idiotes".

___Si tu et veus amb cor de fer el llibre No us agenolleu és perquè veus possible salvar-ho.

___Sóc lluitadora i sé que si no lluitem és pitjor. La societat és com un tren. Hi ha molts vagons i una única locomotora. Som als vagons dels xais, ens ataquen els dolents i s'acaba el combustible.

___La missió del periodisme és salvar el tren?

___El periodisme té la missió de sempre: agafar un mirall i posar-lo davant de la societat. No podem quedar-nos enrere. Quan el coixí està brut, calent i fastigós, gira'l i trobaràs la frescor de l'altre costat. I això és perfectament aplicable al periodisme. El periodisme que ve s'està intentant fer des de mitjans que no són els tradicionals i triomfarà, perquè la gent no és tonta i acabarà adonant-se que l'haurà de pagar.

___Com vius aquesta relació Catalunya-Espanya?

___L'impediment d'Espanya sempre existirà governi qui governi. Ara és més dur perquè aquesta gent estan molt ben dotats per excitar els sentiments més baixos, les emocions més mesquines, la demagògia més absurda. Tu saps que no sóc independentista. Però no sóc contrària a la independència. I estic a favor de la consulta, com és obvi. I no tinc cap dubte que Catalunya és una nació. Per tant el que s'ha de calcular és els temps. I també m'agradaria que si Catalunya s'independitzés fos d'esquerres, amb gent que no hagués pactat mai amb el PP. Em fa por la cosa pràctica. ¿Europa ens veurà com uns companys del nord d'Espanya o com uns d'allà baix?

___Ets una devota del mètode Pilates.

___No és una fe, és una seguretat absoluta. D'ençà que faig Pilates no caic tot i no tenir ròtules, perquè el Pilates em manté dreta. Controlo el meu cos. I als 70 anys és molt important anar pel carrer eixerideta.

___Què et queda per fer?

___M'agrada molt viatjar. Tots els meus amics se m'han ofert: "Si no pots pagar l'hotel, vine a casa".Tinc un pis pagat a l'Eixample. Tinc per pagar la declaració de la renda. La pagava tan de gust quan era per a hospitals i escoles públiques... Quin greu pagar ara per als bancs! Ja m'he comprat tota la bijuteria i tots els complements que puc necessitar fins que em mori.

___Per què no véns a l'ARA a escriure?

___Vés a saber! L'ARA és compatible amb altres coses que tindré i és una tribuna molt agradable i sou gent jove i fresca. En sóc subscriptora, pago nou euros al mes.

___Parlem al setembre, quan acabis No us agenolleu . És bo aquest títol.

___M'estic emocionant perquè m'has dit que t'agrada aquest títol i segur que ja és alea jacta est . Ara mateix l'escriuré. Tinc una llibreta verda molt maca que em van regalar amb el meu nom, paper suau.