Diumenge Ara Tu 22/04/2012

La fabulosa història del senyor Gual

Gabriel Pernau
9 min
La fabulosa història del senyor Gual

Josep Gual és un senyor d'una aparença envejablement normal. Té una educació exquisida, gaudeix d'una jubilació daurada i cada matí juga a tenis amb un company de fatigues quasi tan gran com ell i que a l'agost farà 80 anys. Però la seva trajectòria és del tot poc convencional. La vaig conèixer fa poc per casualitat, que és com t'acostumen a arribar aquesta mena d'històries. Estava presentant el llibre La fabulosa història de la senyora Wang (Editorial Meteora) a Casa Àsia quan es va aixecar una xinesa del públic i va explicar una història semblant a la que jo havia escrit. Si la protagonista del meu relat era una tarragonina que va viure 27 anys a la Xina, l'amic gironí d'aquella dona -fill d'una parella de catalans emigrats a l'Extrem Orient- havia nascut al resplendent Xangai dels anys 30.

"El pare era un aventurer que no s'estava mai quiet: arribava en un lloc i de seguida tenia ganes de marxar-ne", resumeix Josep Gual. El seu progenitor, Martí Gual Vila, era un català amb ganes de veure món que no s'intimidava davant les adversitats. A casa seva eren comerciants i, arran d'un conflicte familiar, el 1921 va anar-se'n a París. Tot i que no en tenia ni cinc, estava decidit a fer la seva sense que ningú el destorbés.

Explicar la fabulosa història del senyor Gual és, sobretot, explicar la història del seu pare. L'home que tenim al davant la recorda amb la mateixa nitidesa que recorda la seva infantesa i joventut a Xangai: els estudis fins als 7 anys al col·legi francès Sainte Jeanne d'Arc, el posterior internat al Saint John's College, el prestigiós centre fundat el 1879 pels britànics en què es formaria l'elit intel·lectual xinesa… "Tot el que has viscut intensament es recorda", sentencia.

La perla d'Orient

A la capital francesa el jove Gual va aprendre a fer de cuiner fins que, el 1925, uns amics li van parlar de les immenses possibilitats de prosperar que hi havia a Xangai. No s'ho va pensar. Va fer la maleta i es va embarcar en un vaixell que, després d'un mes de travessia, el va deixar a la seva particular terra promesa.

El Xangai d'entreguerres es coneixia com la perla d'Orient . La convulsa i emergent metròpolis s'havia convertit en la ciutat més important de l'Àsia. Situada a la desembocadura del Iang-Tsé, era la principal porta d'entrada de comerç a la Xina i les potències occidentals governaven unes concessions, o barris, en què vivia un conglomerat multinacional que sumava més de 70.000 ànimes.

La colònia estrangera s'havia fet una ciutat a mida, amb hipòdrom, gratacels, seus de grans corporacions financeres, casinos, hotels luxosos, grans avingudes plenes d'edificis d'estil art déco , catedrals i consolats de dimensions fastuoses. Segons una dita que corria entre els triomfadors, a Xangai l'única cosa immoral era fracassar-hi.

Fins i tot per a un nouvingut les possibilitats de fer-se ric eren immenses, i Gual va prosperar. Poc després d'arribar va conèixer un francès que tenia un restaurant a la concessió francesa i, sense parlar ni un sol mot de xinès, va passar a dirigir-ne la cuina. És fàcil imaginar-se les dificultats per fer-se entendre amb el personal d'un establiment en què se servia cuisine française i que tenia una bona reputació entre la colònia estrangera. Però, a còpia d'esforçar-s'hi, el jove Gual va acabar dominant la llengua de Confuci.

La inesperada mort del francès per a ell va ser un cop de sort. El restaurant va passar a ser propietat seva i el 1930, quan el va traspassar, en va treure força diners. Després de nou anys de voltar pel món, Martí Gual havia decidit tornar.

És en aquest moment quan sorgirà l'amor. Establert de nou a Sant Celoni, una tarda d'estiu Gual es va traslladar amb uns amics a Hostalric, que estava de festa major. I, entre parades de xurros, sardanes i envelat, va conèixer una noia deu anys més jove que es deia Josefina Fullà. Pocs mesos més tard la parella havia decidit casar-se i establir-se a Xangai. Primer marxaria ell i, un cop establert, hi aniria la Pepis, que és com li agradava que li diguessin.

Un altre cop a Xangai. Martí Gual va adquirir un altre restaurant a la concessió francesa, que va batejar amb el nom Chez Martin i, uns mesos més tard, la Pepis emprenia el gran viatge de la seva vida. No sense haver-se casat abans, encara que fos a distància i per poders, amb el seu estimat.

La Josefina es va posar a treballar a Chez Martin, va quedar-se embarassada i el 17 d'agost del 1932 va parir un nadó a qui la parella donaria el nom de Josep. Sort en va tenir, del nen, perquè els primers anys, sense conèixer ningú i sense parlar cap més idioma que català i castellà, la dona es va sentir molt sola.

"Vaig tenir una infantesa normal", rememora Josep Gual. "El més sorprenent era que no sabia què volia dir tenir avis o cosins, perquè només tenia els pares i els amics, com els pelotaris bascos. A la ciutat n'hi vivien molts. Sovint venien al restaurant i el pare els portava menjar al Jai Alai, on jugaven. El meu padrí Paulino, per exemple, era un pelotari ", explica el senyor Gual somrient.

Els primers anys del petit Josep se'n va fer càrrec una mainadera xinesa (ayi ) amb els peus encongits que se l'estimava "moltíssim". Quan va ser més gran i la feina del restaurant no deixava que estiguessin prou per ell, els pares el van internar al Saint John's. S'hi estava de dilluns a divendres i d'aquella època daten els seus records de les amistats xangaineses. En la memòria i potser -només potser- també en la realitat segueixen vius amics a qui anys més tard perdria la pista, com un francès que es deia Martiné -de més gran descobriria que en realitat es deia Martínez- o el nord-americà William, que durant la Segona Guerra Mundial ho passaria força malament en un camp de concentració japonès.

Invasió japonesa

Els únics idiomes que Josep Gual parlava eren l'anglès i el francès. Ni un mot de català o castellà. Com que els pares havien decidit que on vivien no els servirien de res, la mare se li dirigia sempre en la llengua de Shakespeare, que més o menys ja dominava, i el pare, en la de Molière. I amb els anys el noi arribaria a xampurrejar una mica de xinès, concretament de xangainès, el dialecte de Xangai.

El 1937, quan els japonesos van envair la ciutat, els occidentals residents en aquella urbs trepidant van tenir la percepció que el petit món que havien construït es començava a ensorrar. De moment, però, els bombardejos es van dirigir als barris perifèrics i van respectar les concessions internacionals, per a sort seva i per a desgràcia dels xinesos.

Els Gual van aconseguir fugir durant un temps dels japonesos. El 1939, just quan va acabar la Guerra Civil Espanyola, pares i fill arribaven a Hostalric amb la intenció de quedar-s'hi de manera definitiva. Un somni. Martí Gual en va tenir prou amb tres mesos per convèncer-se que havia escollit el pitjor moment per al retorn. El país estava desfet i, a sobre, aquell mateix estiu l'Alemanya de Hitler envaïa Polònia. "Marxem", els va dir a la dona i al fill.

De nou a Xangai, l'home comprovaria que els japonesos havien deixat de ser comprensius amb els occidentals. En adonar-se'n, la família Gual va intentar traslladar-se a Hong Kong, sota sobirania britànica, però ja era massa tard. Les noves autoritats els van impedir marxar. Estaven atrapats. I el pitjor és que les coses s'agreujarien el 1941, quan el Japó va entrar a la Segona Guerra Mundial amb l'atac a Pearl Harbor.

El gener del 1942 la família era empresonada. La mare en un camp de concentració per a dones, i els homes, a Soochow Creek. "Érem molta gent, milers i milers… Els japonesos havien decidit tancar tots els blancs, fóssim d'on fóssim. Hi havia britànics però també alemanys, russos blancs que havien fugit de la revolució bolxevic, portuguesos, molts jueus. Al cap d'unes setmanes van deixar sortir els que no érem de països de les forces aliades".

Per al petit Josep, els tres mesos que va passar confinat a Soochow Creek van ser com un joc. "Jo tenia 9 anys i en tinc un record infantil. Vam passar molta gana, però com que no hi havia escola estava content, i mai ens van maltractar. Ens llevàvem a toc de trompeta, ens donaven esmorzar, dinar i sopar a base d'aigua amb patates o moniato. Em passava el dia jugant amb altres nens i quan tornava a sonar la trompeta havíem d'anar a dormir perquè no hi havia llum".

El 1945, les forces ocupants japoneses van ser substituïdes pels mariners nord-americans. "Va ser una època de disbauxa i d'autèntics disbarats de tot tipus: robatoris, baralles, assassinats... Tractaven els xinesos d'inferiors, consideraven que els havien alliberat i molta gent ho agraïa, tot i que molts també deien que no tenien dret a fer el que feien. Circulaven molts diners. Els americans anaven amb les butxaques plenes i amb ganes de divertir-se. Per comprar una cosa que en valia deu, donaven un bitllet de cent i deien «Ja està bé». Ningú s'estava de res, ni els xinesos ni nosaltres".

En el Xangai que va conèixer el petit Josep Gual hi convivia el millor i el pitjor de l'espècie humana. Entre setmana, anant a l'escola amb bicicleta, havia vist camions municipals que retiraven fins a tres o quatre cossos, sense vida i despullats, de persones que havien mort de gana o de fred al carrer i a qui altres desesperats com ells havien pres la roba. Amb aquella mateixa bicicleta, els caps de setmana es desplaçava fins al Bund, el passeig que hi ha a la vora del riu Huangpu, per contemplar el majestuós Hotel Xanghai i el no menys impressionant grum que en vigilava la porta d'accés.

Pertanyia al selecte grup dels privilegiats, reconeix sense embuts: "Vivíem molt bé, però molt. La nostra casa era d'estil europeu i hi treballaven tres o quatre persones. El pare tenia un cotxe americà d'aquells quadrats estil Chicago i tots els privilegis que vulguis imaginar. Ho teníem tot".

Fins que de sobte, el 1946, el somni xangainès es va esvair. El iuan es va ensorrar, comunistes i nacionalistes van reprendre entre ells la guerra que el conflicte mundial havia ajornat i l'economia va tocar fons. "Es vivia molt malament, els occidentals tenien por i van començar a marxar del país. El pare va perdre el restaurant, perquè deien que tot pertanyia a la Xina, i ens vam haver de traslladar a un petit pis del carrer Lafayette, que els xinesos anomenaven Lafitelú".

Una timba de joc il·legal

L'últim any a Xangai van subsistir gràcies a la timba de joc il·legal que el pare va muntar al domicili familiar. Els pares es van acabar adonant que no se'n sortirien i que havia arribat l'hora de marxar, ara sí, per sempre. Ho farien per separat, després d'un divorci que per a Josep Gual, que en aquell moment tenia setze anys, seria traumàtic i que prefereix no recordar. La mare se n'anirà amb el seu nou company, també català, cap a Mèxic. Ell, amb el pare, cap a Hostalric.

El viatge cap a Europa -de tornada per al pare, d'anada per a ell- seria inoblidable. Per les dificultats a l'hora d'aconseguir el passatge, per les condicions en què viatjaven en l' André Lebon , un vaixell correu convertit en vaixell hospital que el govern francès havia enviat per repatriar els soldats ferits a la Indoxina i els europeus residents a Xangai. Fins a 700 persones van fer la travessia confinades en unes bodegues que servien de cabina comunitària.

L'hivern del 1948 aquell català adolescent nascut a Xangai s'instal·lava a Catalunya. Tot i que ja hi havia estat tres mesos de petit, ara la descobria per primer cop. I la primera impressió va ser "depriment", recorda amb sinceritat. Allò no s'assemblava gens a la societat que acabava d'abandonar. "El vaixell ens va deixar a Marsella i, entrant a Girona en tren, em va caure l'ànima als peus. Pitjor que Xangai: persianes trencades, parets brutes, amb un fred que pelava… Impressionant".

Començava un llarg període per adaptar-se a la societat que l'acollia i i per assumir l'adéu al seu pare, que, decidit a emprendre una nova aventura, ara a les Filipines, seria víctima d'una malaltia que el 1951 li causaria la mort. També la seva mare va morir relativament jove. L'últim cop que la va veure va ser amb motiu del seu casament, el 1956, a Girona.

Avui, quan mira enrere, Josep Gual s'adona del llarg camí que ha recorregut. De Xangai a Girona, de començar fent classes d'anglès a la primera acadèmia Berlitz que va funcionar a la ciutat a treballar en el seu incipient aeroport, en hotels de la Costa Brava o portant el seu propi negoci fins al dia de la jubilació.

Des del 1948 Josep Gual ha tornat dos cops a la Xina. El primer viatge, l'any 1981, el va viure amb "molta nostàlgia", rememora emocionat. El va fer amb la dona i els tres fills per celebrar els 25 anys de matrimoni. Li feia il·lusió ensenyar-los la ciutat on va néixer i s'havia criat i, quan van ser al carrer Fushing i va veure que la casa on havia crescut encara existia, no va poder evitar que se li humitegessin els ulls.

-¿No té la sensació que Xangai és per a vostè com una altra vida?

-Una mica sí, una vida totalment diferent de la que he tingut després.

-I què diuen els amics quan els explica la història?

-Mmm… no ho explico gaire. No és que me n'avergonyeixi, sap?, però és una cosa tan extraordinària que costa de creure. És una història massa… novel·lesca.

-Li resulta dolorós recordar-ho?

-Hi ha coses que sí, que són massa doloroses, sobretot quan em separo de la meva mare.

stats