"No hi ha millor psiquiatre a la Terra que un cadell llepant-te la cara". Aquesta afirmació que va fer Ben Williams la firmaria tothom que té gossos. Com el periodista Sergi Mas, orgullós propietari de dues femelles, la Rita i la Manolita. "Amb aquesta cara, quin altre nom els podia posar?", m'explica. I les mira amb una complicitat i tendresa que només copsen plenament els altres propietaris de gossos. "Tinc la sensació de no estar mai sol. I t'entenen. Saben perfectament com et trobes i actuen en conseqüència. Jo ara mateix no m'imagino la vida sense elles. Els agafes molt carinyo. També és cert que mai no saps si estan amb tu per amor, per egoisme o per dependència, però hi tens una sensació de proximitat increïble. Fer-los una abraçada t'omple tant!"

També firmaria la màxima de Williams la Maria-Sierra Rodríguez, propietària del Doolin -un preciós gat blanc-, que assegura que tenir un gat a la seva vida representa "una mena de teràpia diària". "Estar amb ell, acaronar-lo, dormir al seu costat i sentir el seu ronc em relaxa i em renova les energies".

Per què sentim la necessitat de tenir un animal de companyia? Diuen alguns estudis que perquè desperten l'instint biofílic de l'ésser humà, que és l'amor pur i espontani cap a la natura. Com explica Jaume Martínez, responsable del Centre Veterinari el Masnou, "la nostra societat ha passat de ser rural a urbana i tenim certes necessitats que els animals cobreixen amb escreix". Però més enllà d'aquests plantejaments, hi ha dues grans raons que expliquen per què milers de persones opten per tenir un animal: la necessitat de tenir companyia i la recerca de seguretat. A més, molts estudis mostren com els animals promouen la salut dels seus amos i, en l'aspecte psicològic, aporten qualitat de vida gràcies a l'intercanvi afectiu. Augmenten l'autoestima i donen un sentit a la vida del propietari, perquè contribueixen a desenvolupar més el sentit de la responsabilitat.

La Manolita té 9 anys, i el Sergi la va comprar quan tenia dos mesos. Rondina una mica per deixar-se fer les fotos, però al mínim gest que li fas mou la cua, feliç. La seva companya de vida és la Rita, que va arribar dos anys més tard a casa. Era una gossa que havia estat abandonada i maltractada i això la fa més poruga. Però als braços del Sergi està tranquil·la i confiada. El fet és que ara són dues més de la família. "De mascota res -assegura el Sergi-, això és un eufemisme. Per tractar malament un animal no el tinguis. Per mi són els altres fills. Sé que hi ha diferències però de vegades fins i tot guanyen!".

Qui dóna més a qui?

No hi ha dubte que els animals de companyia aporten moltes coses als seus propietaris, però sabem què necessiten? Àngel Caselles és llicenciat en psicologia, màster en etologia clínica aplicada i educador caní. "Per fer feliços els nostres animals de companyia -explica- primer de tot cal que tinguem en compte que som espècies diferents i, per tant, amb necessitats diferents. Considero un error l'excés d'humanització dels nostres animals de companyia. No és bo tractar-los com si fossin fills i deixar-los dormir al llit o donar-los menjar de persones. Aquesta humanització pot ser la base de greus problemes de conducta que poden aparèixer pel fet que el gos no té clar que és el gos i que no està al mateix nivell de les persones amb qui conviu". Aquest és un dels pecats més habituals dels propietaris. Perdre la perspectiva i no entendre que, per molt que te l'estimis, la teva mascota és un animal i no una persona. En aquest sentit, l'etòleg dóna tres consells imprescindibles sobre com tractar els animals: conèixer i respectar les seves característiques i necessitats com a espècie i satisfer-les; ser coherent amb l'educació i tenir en compte que som espècies diferents a l'hora d'aplicar-la, i intentar no humanitzar-los.

Sobre qui aporta més a la relació, si l'home o l'animal (en aquest cas el gos), Sergi Mas apunta: "Cal trobar l'equilibri, i crec que a casa el tenim molt ben trobat. Seria injust dir que elles m'aporten molt més a mi, perquè la veritat és que jo penso molt en elles i faig moltes coses pensant que estiguin bé. I elles, sense saber-ho, m'omplen molt. El fet que s'asseguin als meus peus mentre treballo a l'ordinador em fa sentir feliç". Per alguna cosa deu ser que el 80% dels espanyols tenen algun animal a casa, segons determinava un estudi recent de la companyia farmacèutica Ceva.

A l'hora de valorar per què en triem un o un altre, el veterinari Jaume Martínez assegura: "Entre gossos i gats no hi ha tantes diferències, però en el cas dels rèptils, per exemple, ja no parlem tant de mascotes com d'objectes de decoració sofisticats. Solen tenir-los gent que sap molt bé com tractar aquests animals i que els té a casa sense relacionar-s'hi gaire". Coincideix en aquesta valoració l'etòleg Àngel Casellas, que insisteix a diferenciar entre mascota i animal de companyia: "En el primer grup em refereixo a gairebé la totalitat d'animals tipus aràcnids, peixos, amfibis, rèptils... Animals amb qui la relació, la reacció social i l'afecte és, com a molt, unidireccional, de la persona cap a la mascota. Amb el segon em refereixo a animals domesticats amb qui establim un relació clarament recíproca. En aquest grup hi ha els gossos i també els gats, i tot i que, paradoxalment, els gats, com la majoria de felins, no són socials, per selecció genètica amb el pas dels anys els hem anat fent cada vegada més socials".

En dóna fe la Maria-Sierra Rodríguez, coordinadora musical de Ràdio Estel i que des de ben petita ja recorda tenir gats corrent per casa. Ara té el Doolin. "Els gats són els animals que m'atreuen més i amb qui més m'identifico. Sempre han estat presents a la meva vida. M'agrada la seva elegància, la seva curiositat i la capacitat d'observar tot el que els envolta. I aquest punt de bogeria que tenen. De cop i volta a la nit comencen a córrer pel pis amb els ulls dilatats i la cua eriçada, descarregant adrenalina".

Els gats han estat sovint uns animals incompresos. Són independents i tenen fama de traïdors. Això fa que moltes famílies els donin quan arriben a casa criatures. No és el cas de la Maria-Sierra, ni de bon tros. Si algú té passió pel Doolin a casa seva, a més d'ella, és el seu fill Aran. I la devoció és mútua. "És cert que tenen una personalitat forta. Volen i necessiten el seu propi espai, que ha de ser respectat per una adequada convivència. Per això tenen aquesta fama d'independents".

Com un mirall

Diu el tòpic que els animals de companyia acaben sent un reflex dels amos. "Cal tenir en compte que el nostre estil de vida sovint acaba reflectit en el nostre animal, especialment els mals hàbits", diu Àngel Casellas. "Des del punt de vista del comportament, també tendim a triar l'animal en funció de com som nosaltres, però el tracte i l'educació que rebi tindrà influència directa en el seu comportament". Si és així, què ens empeny a triar una serp com a mascota?

"La meva filla volia un mòbil amb càmera, però li vaig regalar una serp. Així va entrar a casa. Em va semblar interessant que les nenes convisquessin amb un ofidi". Així escrivia l'any 2005 sobre l'arribada de la seva serp a casa el periodista d'El País Jacinto Antón. "Volia fer-li un regal que li obrís una finestra sobre la natura i, a més, ella tenia por de les serps, i vaig pensar que tenir-ne una a casa seria una teràpia. A mi sempre m'han fascinat molt les serps, i em permetia un vessant més científic de poder aprendre coses de l'animal".

La serp no porta cap feina, i menys una com la seva (serp del blat de moro), que és relativament petita i no és perillosa. La té dins d'un terrari i li dóna menjar un cop al mes. "Has de tenir molt clar -explica el Jacinto- que no és un animal per interactuar-hi. I això també té una part educativa, ja que ens fa veure que molts animals tenen la seva vida, tu tens la teva i no hi ha cap tipus de relació. L'únic que pots fer és mirar-la. Jo passo molt temps fent-ho, té una cosa com hipnòtica. Pots observar de primera mà processos molt interessants des del punt de vista biològic, com quan menja o canvia de pell". Definitivament el vincle amb aquest tipus d'animal és diferent. La serp ha inspirat literàriament el Jacinto, però continua sense tenir nom, cosa que mostra que el vincle afectiu amb ella és reduït. També és una més de la família, però potser una mica menys.

Tenir un o dos gossos a casa és molt habitual al nostre país. Però tenir-ne 18 ja no ho és tant. Aquest és el cas de la Montse Claverol. Ella és múixer i participa en curses de trineus tirats per gossos. La seva relació amb la Pirena li va fer descobrir aquest esport i li va despertar la passió per aquests animals. La seva idea era començar a poc a poc, però ràpidament es va trobar amb una autèntica manada a casa. "Et canvia la vida radicalment. Vaig deixar tot el que feia per poder dedicar-m'hi. I reconec que no és fàcil. És com quan t'enamores d'algú. No hi saps trobar una explicació gaire racional. Només saps que vols allò". Aquesta sensació ha anat cada vegada a més i ara la seva vida està centrada en els gossos. "Jo crec que ells m'aporten molt més a mi, amb diferència. M'aporten estabilitat, capacitat de compromís, i no només amb ells, sóc molt inquieta i m'han ajudat a centrar-me. No em sento lligada i tot i que tens l'obligació d'estar amb ells cada dia, jo em sento lliure. És un dia a dia exigent però et donen tant! Jo sóc una més de la manada. No ets sents mai sola i ells són la meva família. I m'han alliberat de la por. Ells són la meva base i a partir d'aquí em moc. Em marquen el calendari i això m'ha permès estabilitzar-me".

A més d'un segur que li deu haver passat. Aquell pollet que et regalen i que un dia es fa gran i acaba a la cassola. I quin disgust! La manera com veiem i ens relacionem amb els animals fa que molts propietaris no puguin pensar que aquella bestiola que han ajudat a créixer pugui acabar sent el seu àpat un dia. És una de les conseqüències de la nostra societat urbana, en què els animals únicament són vistos com a mascota i en què els que mengem els coneixem únicament ja envasats i a punt de ser cuinats. Però als entorns rurals hi ha animals i animals. Els de companyia i els de granja. Els que fas créixer i cuides però sabent quin serà el seu final. Des de la seva Mallorca natal, Pep Jaume, auxiliar veterinari, insisteix en aquest punt. "Has de saber com són els animals que tens i per a què els tens. A tots els pots tractar més o menys igual, però saps que n'hi ha alguns que un dia tocarà matar-los i ja des d'un principi els cries per a això. No és una cosa agradable però saps que és el que cal fer. I el fet d'haver-ho viscut sempre així a casa fa que hi estiguis acostumat". No és fàcil, però el truc passa per posar límits a la relació que hi estableixes. "Els meus gossos -exlica el Pep- són com un membre més de la família, entre nosaltres hi ha un sentiment d'amistat i sé que hi puc confiar. És un animal que sempre hi és de manera incondicional i que sempre està content. Amb l'animal de granja, per contra, no hi estableixes una relació afectiva i això fa més fàcil el moment de matar-lo".

Una més de la manada

Tenir un o dos gossos a casa és molt habitual al nostre país. Però tenir-ne 18 ja no ho és tant. Aquest és el cas de la Montse Claverol. Ella és múixer i participa en curses de trineus tirats per gossos. La seva relació amb la Pirena li va fer descobrir aquest esport i li va despertar la passió per aquests animals.

La seva idea era començar a poc a poc, però ràpidament es va trobar amb una autèntica manada a casa. "Et canvia la vida radicalment. Vaig deixar tot el que feia per poder dedicar-m'hi. I reconec que no és fàcil. És com quan t'enamores d'algú. No hi saps trobar una explicació racional. Només saps que vols allò".

Aquesta sensació ha anat cada vegada a més i ara la seva vida està centrada en els gossos. "Jo crec que ells m'aporten molt més a mi, amb diferència. M'aporten estabilitat, capacitat de compromís, i no només amb ells, sóc molt inquieta i m'han ajudat a centrar-me. No em sento lligada i tot i que tens l'obligació d'estar amb ells cada dia, jo em sento lliure. És un dia a dia exigent però et donen tant! Jo sóc una més de la manada. No et sents mai sola i ells són la meva família. I m'han alliberat de la por. Ells són la meva base i a partir d'aquí em moc. Em marquen el calendari i això m'ha permès estabilitzar-me".

Saber que acabaran sent un àpat

A més d'un segur que li deu haver passat. Aquell pollet que et regalen i que un dia es fa gran i acaba a la cassola. I quin disgust! La manera com veiem i ens relacionem amb els animals fa que molts propietaris no puguin pensar que aquella bestiola que han ajudat a créixer pugui acabar sent el seu àpat un dia.

És una de les conseqüències de la nostra societat urbana, en què els animals únicament són vistos com a mascota i en què els que mengem els coneixem únicament ja envasats i a punt de ser cuinats. Però als entorns rurals hi ha animals i animals. Els de companyia i els de granja. Els que fas créixer i cuides però sabent quin serà el seu final.

Des de la seva Mallorca natal, Pep Jaume, auxiliar veterinari, insisteix en aquest punt. "Has de saber com són els animals que tens i per a què els tens. A tots els pots tractar més o menys igual, però saps que n'hi ha alguns que un dia tocarà matar-los i ja des d'un principi els cries per a això. No és una cosa agradable però saps que és el que cal fer. I el fet d'haver-ho viscut sempre així a casa fa que hi estiguis acostumat".

No és fàcil, però el truc passa per posar límits a la relació que hi estableixes. "Els meus gossos -explica el Pep- són com un membre més de la família, entre nosaltres hi ha un sentiment d'amistat i sé que hi puc confiar. És un animal que sempre hi és de manera incondicional i que sempre està content. Amb l'animal de granja, per contra, no hi estableixes una relació afectiva i això fa més fàcil el moment de matar-lo".