Publicitat
Publicitat

Colera: La força de la natura salvatge

El coreògraf Cesc Gelabert ens porta fins a Colera, el penúltim poble de Catalunya abans de França, un lloc agrest fet de roca, mar i vent

Colera és un lloc per desconnectar, per oxigenar-se, una destinació perfecta per a persones que fugen de les multituds i que busquen un contacte molt estret amb una natura agresta i salvatge. Fins i tot en ple estiu, el penúltim poble català abans de la frontera convida a la tranquil·litat i la introspecció. Els pocs que gaudeixen d'aquest espai únic es consideren uns privilegiats. Tenen el que troben a faltar en la majoria de destinacions de platja i prescindeixen de tot el que consideren superflu.

Hi ha persones que semblen fetes expressament per encaixar en un paisatge. Bé sigui perquè la natura ens crida o perquè no parem fins que no trobem el nostre lloc, en alguns casos es produeix una comunió màgica entre l'esperit humà i punts concrets de la geografia.

Cesc Gelabert i Colera estan fets l'un per a l'altre. Quan t'assabentes que el coreògraf freqüenta la zona des de fa deu anys, t'imagines que la seva figura, ferma, elegant i austera, podria haver estat situada sobre els seus penya-segats de roca negra des de fa mil anys i tothom ho trobaria d'allò més natural.

Gelabert i la seva dona, la ballarina Lídia Azzopardi, van descobrir Colera a través d'uns amics i companys de professió, la parella que formen Toni Gómez i Guillermina Coll. Els va agradar tant que van decidir llogar una caseta senzilla a cala Rovellada entre tots quatre.

"Sempre m'havia agradat la zona nord de la Costa Brava, el cap de Creus, Cadaqués, el Port de la Selva, Sant Pere de Rodes, la proximitat amb França... -explica Gelabert-. Colera és un lloc molt agrest, de roca, mar i vent. Allà la natura pren formes surrealistes, tens la sensació de ser al final, a la cua de cavall dels Pirineus que se submergeix dins d'un mar que adquireix unes dimensions grandioses. És el pop amb potes de camell gegants i testa de cavall, mans hercúlies sostingudes sobre finíssimes potes d'estruç que descrivia el poeta Foix".

Ni el poble ni el seu entorn tenen monuments pintorescos ni res d'extraordinari que atregui multituds, destaca Gelabert. Bé, té el pont del ferrocarril que des del 1878 passa per sobre de la població, obra del taller del francès Eiffel. Però és un lloc dur, les platges no són de sorra, la terra és seca, plena de plantes aromàtiques. La natura té una gran força i per això no li estranya que la zona inspirés tants creadors en el passat.

"És un paisatge de somni que s'ha mantingut aïllat, al qual has de fer un petit esforç per arribar i, quan bufa aquell vent que sembla que se t'hagi d'emportar, adquireix una força impressionant. Però com que mai saps si farà vent, és un lloc incert. No és estrany que el turisme de masses l'hagi arraconat".

Convivència harmònica

Colera té una població fixa de 600 habitants que conviu en harmonia amb estiuejants i passavolants. A Gelabert li agrada que les persones que hi passen l'estiu siguin de Figueres, Barcelona o francesos. Entre tots es crea un ambient agradable i respectuós amb l'entorn, que ell relaciona amb els inicis del turisme a finals del segle XIX. "Quan el turisme es massifica, es perd la naturalitat i es cau en l'artificialitat -es lamenta-. M'hauria agradat que la costa catalana s'hagués preservat més i que només s'hagués edificat en punts concrets, els que són més fàcilment accessibles".

Llegir, escoltar música, veure pel·lícules, cuinar per als amics, fer alguna excursió... Això és el que li ve de gust a Gelabert durant les temporades que passa a Colera. I apropar-se al mar, esclar. Sol fer-ho a les hores de menys calor, a les nou del matí i a les set de la tarda, quan de vegades li sorgeix la inspiració. Tot plegat, sense bellugar-se gaire. Perquè el que de veritat li agradar fer és "això tan senzill que és badar".

Però quan ja fa una estona que parla del seu petit retir estival, el ballarí sembla que s'espanta. Té por que, si contribueix a mitificar-lo, hi hagi més gent que vulgui anar-hi i desaparegui el seu paradís terrenal.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT