La medicina es basa en proves, experiments i anàlisis per determinar si un pacient ha superat un càncer o no. Però no pot explicar com influeix el factor psicològic en la curació. A vegades, casos idèntics de dues persones tenen evolucions molt diferents perquè l'actitud que han demostrat no ha estat la mateixa.

El Joan Clofent és un empresari jubilat de Sabadell a qui van detectar un càncer de bufeta el setembre del 2005. Li han fet nou intervencions quirúrgiques, tractaments amb instil·lacions -injecció d'un líquid a la bufeta que inhibeix les cèl·lules cancerígenes-, citologies i ecografies. El diagnòstic que li van donar el primer any era molt pessimista: el càncer havia mutat fins a un grau molt més elevat i, si es confirmava el pronòstic, li haurien d'extirpar la bufeta.

Ara, fa més de sis anys que el seu tumor no es reprodueix i que no li detecten cèl·lules malignes. "Com a pacient, només puc parlar de percepcions, de sentiments, de vibracions, del que em diu el meu cos quan l'escolto. I el missatge que em fa arribar és positiu, optimista i esperançador. Jo vull creure que sí, que estic curat", confessa el Joan.

Els metges no li asseguren que hagi superat definitivament la malaltia, però les estadístiques afirmen que les recaigudes es produeixen en els primers cinc anys, i a partir d'aquesta data cada vegada són més improbables. En el seu cas, creu que la clau per a la curació ha estat la muntanya. S'hi refereix com el seu "segon amor", perquè el primer és la seva dona, a qui va conèixer precisament entre cims.

El Joan diu que la muntanya l'hi ha "donat tot" i que per a ell "és una escola de vida". I encara més: els valors de "l'esforç, la lluita, la solidaritat, la igualtat de persones, assumir riscos, prendre decisions, treballar en equip" són un tast del que n'ha après. La muntanya és el seu esport, que practica "des de fa una mica més de mig segle" en totes les seves facetes: excursionisme tradicional, alpinisme, escalada i esquí d'alta muntanya.

És per això que una setmana després que li detectessin el càncer va córrer la Matagalls-Montserrat, una cursa mítica que repetia per catorzena vegada. "Hi vaig anar en contra de tots els consells assenyats de la família, perquè entrava al quiròfan el dimarts següent". Va trigar quatre hores més de la seva marca habitual, però la va acabar. Era el primer indici que la muntanya l'ajudaria en tot el procés.

El revulsiu mental

El Joan Clofent es defineix com una persona segura, que ha aguantat situacions molt adverses però que sempre ha gaudit de molta salut. Saber que tenia un càncer el va destrossar, malgrat que al principi no ho reconeixia: "Amb la família més directa, que eren els únics que ho sabien, vaig intentar aguantar el tipus. Amb la meva dona, gairebé era jo el que l'havia de consolar. Jo em feia el fort i crec que em vaig equivocar".

I el temps li ha demostrat que tenia raó, perquè quan feia un any que s'estava tractant el càncer, estava psíquicament desfet, i amb el pitjor diagnòstic físic. Ell mateix es definia com "una ruïna humana". El que li va permetre revertir la situació va ser la muntanya: "Vaig pensar que se m'acabaven els recursos i que havia de ser la meva teràpia mental".

El Nadal del mateix any, aprofitant les vacances de l'empresa, va marxar a coronar l'Aconcagua, el cim més alt de l'Amèrica del Sud. Del grup de nou persones que ho intentaven, ho van aconseguir l'alpinista Jordi Corominas i ell. "Jo era per descomptat el més vell de tots i el meu ego es va reforçar. Em va reafirmar que aquell camí em podia anar bé", reconeix el Joan. Després de l'experiència, es va plantejar el repte dels set cims, per conquerir les muntanyes més altes de cada continent. El Kilimanjaro, a l'Àfrica, l'havia aconseguit l'any 2002 amb la seva dona, i havent pujat a l'Aconcagua, n'hi quedaven cinc més.

Va decidir començar per l'europeu, l'Elbrus, perquè es podia fer en una setmana i no disposava de gaire temps de vacances a l'empresa que encara dirigia. No va aconseguir fer el cim en el primer intent i això el va inquietar molt. "En experiències frustrants com aquestes, dubtava: si l'èxit en un cim m'aportava aquella millora mental i també física, amb el fracàs seria al revés?", explica el Joan. Però hi va tornar l'estiu del 2008 per coronar-lo sense problemes.

Després de l'Elbrus va venir la Piràmide de Carstensz, a Oceania, que va completar quan va vendre el negoci. Per afrontar el Denali, el cim més alt de l'Amèrica del Nord, es preparava pujant a la Mola, una muntanya propera a Sabadell, amb una motxilla de 22 quilos. L'ascensió al Denali, però, la va fer amb 30 quilos a l'esquena més 40 del trineu que arrossegava.

Ell mateix se sorprèn de la força que va demostrar: "Sembla mentida la capacitat que tenim d'afrontar situacions molt difícils i adverses a la muntanya si la ment està convençuda que ho podem fer. És impressionant com la força de la ment es tradueix en energia".

La satisfacció d'haver completat el cim més exigent físicament li va donar ànims per conquerir el Mount Vinson, a l'Antàrtida, el febrer del 2011, i l'Everest, en el segon intent el maig de l'any següent. Es va convertir llavors en el català més gran a pujar el sostre de l'Àsia, un cim que tenia idealitzat des de jove.

Després de l'eufòria, ha recollit la seva experiència al llibre Els meus set cims , per fer arribar un missatge als que, com ell, tenen càncer: "Han de trobar els seus set cims. Seran un altre tipus de cims, però amb un efecte semblant: vèncer uns obstacles tan absorbents que els facin deixar de mirar-se el melic i mirar enfora".