Anna Manso, Maite Carranza, Gemma Lienas i Jordi Sierra i Fabra són col·legues i amics que avui es retroben, a la fundació que aquest últim ha creat al barri de Sants, carretejant els exemplars més preuats de les seves biblioteques infantils. Llibres que són tresors culturals i sentimentals perquè els van fer descobrir universos i, alhora, els retornen a moments crucials de la seva formació personal i professional.

Hi ha excitació mentre intercanvien impressions i comenten coincidències: l'Anna i la Gemma comparteixen admiració pel llibre El viento en los sauces, de Kenneth Grahame, mentre que la Maite i el Jordi descobreixen la seva debilitat comuna per Guillem Brown, el personatge de Richmal Crompton que els ha inspirat per crear les seves pròpies col·leccions protagonitzades per un noi d'11 anys, en tots dos casos batejat amb el nom de Víctor, sense que cap dels dos, que es veuen i parlen habitualment, ho hagi sabut fins ara.

Recorden els llibres que els van fer escriptors i, alhora, que els llibres els fan escriptors, una obvietat que cal remarcar en un moment en què la mística s'ha desvinculat tant de la indústria que a molta gent li costa entendre que escriure és una feina sotmesa a les lleis del mercat. En aquest context han creat la plataforma APE, Autors i Autores en Perill d'Extinció, que reclama el dret dels autors a viure de la seva feina i denuncia el que ells consideren "una socialització mal entesa" dels llibres de lectura a les escoles, que perjudica greument la salut del sector, dificulta la creació de nous lectors i pot arribar a condicionar la qualitat de la literatura.

Passió i reivindicació es donen la mà en aquesta trobada plena de complicitats.

Gemma Lienas (Barcelona, 1951): "Ja no podem viure del que escrivim i hem de buscar alternatives"

Carlota, l'adolescent protagonista de diaris de diferents colors i continguts valents, és la creació més exitosa de Gemma Lienas, que té una àmplia obra formada per més de 80 títols. També va ser dipositària d'una profusa i eclèctica biblioteca familiar, l'únic lloc on podia rescatar llibres escrits en català, com Les formidables aventures d'en Pere Fi, de Josep Maria Folch i Torres, o la versió del Tirant lo Blanc adaptat per Carner, que exhibeix com un trofeu. "Per l'època, llegíem molt en castellà: El viento en los sauces, de Kenneth Grahame , El maravilloso viaje de Nils Holgersson a través de Suecia , de Selma Lagerlof, i, evidentment, totes les aventures del Guillem de Richmal Crompton", recorda.

Per a la seva formació personal i professional va ser també fonamental el setmanari satíric La Codorniz ,que, segons explica, li va ensenyar "la importància de l'humor i a ser crítica", uns valors que ja havia detectat en lectures anteriors, com Tom Sawyer, de Mark Twain, un altre dels llibres que van contribuir a fer-la escriptora.

Després de mitja vida dedicada a la literatura i consolidada com una de les autores més destacades en novel·la juvenil, Gemma Lienas ha obert una botiga de xocolates a Gràcia. "El món editorial està en una situació crítica, ja no podem viure del que escrivim i hem de buscar alternatives", denuncia.

No és la primera ni probablement serà l'última que ho hagi de fer. L'escola està deixant de ser la gran aliada dels escriptors de literatura juvenil amb la "mal anomenada" socialització dels llibres de lectura, "una paraula molt bonica que té com a resultat l'enfonsament del sector", segons l'autora.

Però Lienas atribueix també bona part de la responsabilitat als pares, que no transmeten als seus fills l'amor pels llibres i el seu valor com a objecte. Moltes famílies posen el crit al cel si han de comprar-los quan no tenen cap problema per assumir qualsevol altre tipus de despesa: "És una llàstima que considerin imprescindible comprar un mòbil d'última generació o unes vambes de marca a la seva prole i, en canvi, protestin per haver de gastar-se 10 euros en un llibre de literatura".

J. Sierra i Fabra (Barcelona, 1947): "Guardo els llibres del nen que vaig ser a primera línia, com un tresor"

Pioner, degà dels escriptors de literatura infantil i juvenil actuals i l'autor més prolífic de l'estat espanyol, amb més de 400 llibres publicats, Jordi Sierra i Fabra no ho va tenir gens fàcil per dedicar-se a escriure. No hi acompanyava l'ambient a casa, ni a l'escola, ni al barri. No tenia biblioteques a l'abast enlloc i llogava cada dia un llibre en una llibreria de segona mà a la Vall d'Hebron, on vivia, per dos rals. "Els nens anaven a la pastisseria Cortacans del carrer Craywinckel a mirar pastissos i jo enganxava el nas a l'aparador de la llibreria", explica. Es pensava que llegia autors nord-americans boníssims perquè va trigar a saber que Silver Kane, per exemple, era en realitat el pseudònim de Francisco González Ledesma. "Un dia li vaig dir que, en part, jo era escriptor gràcies a ell. I, a vegades, el meu estil s'hi assembla", reconeix.

De petit, Sierra i Fabra va llegir bàsicament llibres policíacs, de ciència- ficció i d'aventures. "Els llibres de la biblioteca del nen que vaig ser els tinc guardats a primera fila, com un tresor", declara. Presència destacada per a còmics com Flash Gordon i El Capitán Trueno i llibres d'Emilio Salgari, Enid Blyton, Jules Verne i Agatha Christie, entre d'altres. I, al lloc més elevat de l'altar, El manantial , d'Ayn Rand, el llibre que li va "canviar la vida".

Són lectures que van anar en paral·lel als seus inicis com a escriptor perquè, entre els 12 i els 15 anys, ja va escriure a mà una novel·la de quasi 500 pàgines titulada Memorias de un perro , il·lustrada per ell mateix. No només se li disparava la imaginació sinó que aprenia tècniques narratives mentre llegia. "A mi els llibres de Tarzan em van ensenyar a acabar un capítol en alt i començar el següent amb una altra trama, és a dir, el muntatge en paral·lel". I recita, dramàticament, un exemple: " Y saltó al río y se hundió en sus aguas procelosas ".

No és home de cànon literari ni de llegir tota la bibliografia dels grans autors. "Dostoievski, Stendhal, Txékhov? Sí, però un. Sóc tan dispers llegint com escrivint. M'agrada saltar, provar coses noves", admet. Jordi Sierra i Fabra ha escrit molt i de tot: novel·la juvenil, per descomptat, però també novel·la infantil i per a adults, poesia, assaig i teatre en una trajectòria farcida de reconeixements.

Maite Carranza (Barcelona, 1958): "Guillem Brown ha marcat tres generacions i encara és vigent"

Autora de la col·lecció La guerra de les bruixes i de referents de la literatura juvenil actual com Ostres tu, quin cacau! i La revolta dels lactants, Maite Carranza ha estat una lectora compulsiva des de la infantesa. Entre els 8 i els 10 anys ja va saber que volia ser escriptora, tan aviat com va elaborar aquest pensament: "Si jo m'ho he passat tan bé llegint, imagina't com s'ho ha passat qui ho ha escrit!"

Va créixer envoltada de llibres: per via paterna va heretar les aventures de Pimpinella Escarlata, Tarzan o les històries de Jules Verne que la van condicionar una mica més que la literatura anglosaxona que li va arribar per via materna ( Donetes , de Louisa May Alcott, o El petit Lord , de Francis Hodgson Burnett). Però el personatge que més la va fascinar va ser el transgressor i avantguardista Guillem Brown. "Gràcies a ell adoro els nens d'11 anys: el que vol ser adult però encara és a l'univers dels nens. Una forma ingènua de pensar el món però, alhora, amb ganes de canviar-lo. Guillem Brown és el gran perdedor somiador, l'esperit mateix de la creació", opina amb entusiasme. Carranza va ser la responsable de la reedició de la nissaga creada per l'escriptora anglesa Richmal Crompton als anys 20. "Algú em va demanar un llibre per reeditar i, sense dubtar-ho, vaig proposar el Guillem. És molt fort: ha marcat tres generacions de lectors i continua vigent", reivindica.

Amb l'adolescència van arribar els Episodios nacionales , de Benito Pérez Galdós, i, sobretot, la literatura russa: Dostoievski, Tolsoi, Xólokhov: "Jo em sentia russa i quan descobria un autor que m'agradava molt ho volia llegir tot d'ell". Tot i això, opina que hi ha autors amb una producció constant de certa qualitat i un món i una tendència que t'impregna i autors d'un únic llibre: "Gabriel García Márquez amb Cien años de soledad , per exemple". I llibres que no creu que pogués revisitar avui: "Zane Grey tenia un esquema massa repetitiu".

Carranza ha aconseguit traspassar als seus fills l'amor per la lectura i el respecte per les seves biblioteques infantils: "Dos ja viuen fora, però guarden els seus llibres a les seves habitacions. Quan hi entren és com tornar a casa del tot".

Anna Manso (Barcelona, 1969): "Sóc aquí, en part, perquè algú em va obrir un món des de l'escola"

És guionista, novel·lista, "la pitjor mare del món" des de les pàgines de l'ARA i la impulsora de convidar tothom qui vulgui a publicar a Facebook fotos de les seves biblioteques infantils. La d'ella la formen llibres regalats, comprats, heretats i compartits amb els seus germans. "Tots vam sortir bons lectors i a casa s'havia de demanar tanda, però no sempre la respectàvem. Algú descobria Tolkien o Gerald Durrell i els altres hi anàvem darrere. A vegades, fins i tot ens els robàvem", confessa. Anna Manso mostra com a prova del delicte un exemplar en què hi ha un munt de noms tatxats. "Per sort l'única escriptora he estat jo, per això deixen que me'ls quedi", diu, lliure de pecat.

Una altra font de descoberta van ser llibres llegits a l'escola: "No estic en contra de les lectures obligatòries sempre que hi hagi un bon treball del mestre. Sóc aquí perquè algú em va obrir un món des de l'escola", afirma. Llibres esdevinguts finestres, com Jim Botón y Lucas el Maquinista, de Michael Ende, El zoo d'en Pitus, de Sebastià Sorribes, o El viento en los sauces , de Kenneth Grahame, que amaga una història de fascinació i recerca: "Ens el van llegir per fer un dictat i em va atrapar tant que vaig haver d'aixecar-me per saber quin llibre era i no vaig parar fins que a casa meva me'l van comprar". Una tècnica d'estimulació de la lectura potser no tan involuntària com pot semblar: "A la meva escola els dictats no es feien només segons l'ortografia sinó també per fer-nos venir ganes de llegir".

Anna Manso recorda vívidadament els llibres que la van marcar de petita: els de Lola Anglada, que es van reeditar quan ella tenia 10 o 11 anys, o Les aventures extraordinàries d'en Massagran, de Josep Maria Folch i Torres: "Llibres molt importants per a mi i per a tota la meva generació". I també el moment de l'epifania, a partir d'un exercici de la Gramàtica de la fantasia , de Gianni Rodari, que, segons Manso, "qualsevol que es dediqui al magisteri hauria de llegir". Es tractava d'inventar una història que contingués tres paraules. "Les recordo perfectament: ascensor, Superman i jardí. I recordo aquella tarda, que bé que m'ho vaig passar i les ganes que tenia que arribés l'endemà. Ara recupero la memòria i penso que llavors es va despertar tot".