___ Com estàs de moral i de salut?

___ Bé, de totes dues coses bé. Penso que encara està tot per fer, em recorda algun moment de la Transició, això es belluga i hi ha coses per resoldre. El món polític que estem vivint és molt interessant. Sóc de la generació que des de la mort de Franco l'any 1975 fins a la victòria socialista ens pensàvem que tocaríem el cel, ens crèiem que realment podíem modificar coses a fons, també en qüestions periodístiques. Érem uns romàntics i uns ingenus, perquè en definitiva això era al nostre cap, no al cap dels nostres patrons de premsa.

___ És quan va néixer el periodisme d'investigació...

___ Sí, neix amb la mort de Franco, perquè qualsevol tipus de periodisme crític s'havia acabat amb la Guerra Civil, i això ens ho vam inventar quatre que teníem al cap la síndrome del Watergate, que et donava força. Per a mi fer periodisme va ser una opció política, en un moment determinat teoritzes que un bolígraf o una ploma pot ser tan útil com una arma per lluitar contra la desigualtat i la dictadura. Vaig estudiar als Claretians de Sabadell, allà hi havia el Casaldàliga, i som fillols d'aquells joves capellans que ja començaven amb la teoria de la teologia de l'alliberament. I a la universitat passes del missalet al marxisme.

___ I aquest periodisme tenia molt d'èxit.

___ Molts patrons de premsa eren els de la dictadura, els grans grups Abc, Godó, Editorial Católica, la premsa del Movimiento, que es va transformar. Van aparèixer grups nous com Zeta, El País, però no tants, els poders fàctics en la premsa van continuar sent els mateixos. En un moment determinat els va anar bé donar suport al periodisme de denúncia, el gran reportatge, la recuperació de la memòria històrica, entrevistes als exiliats, parlar de la Guerra Civil, parlar de les presons, parlar de les tortures a comissaria. Això venia diaris, és el gran boom de la premsa política, és l'únic moment en què la premsa rosa cau en vendes. Però quan van veure que el país ja no podia involucionar, tota aquesta gent es va dedicar a fer diners, a consolidar les empreses, a agafar concessions de tele i ràdio i fer grans hòldings de premsa. Això és l'auge i caiguda del periodisme d'investigació, perquè tot d'una vam passar a ser incòmodes, escrivies una cosa que molestava l'amic de l'amo o el poder, que li havia de donar una concessió. I es comença a sentir la frase "Ara no toca".

___ ¿Vau ajudar a créixer els grups i un cop s'han convertit en més grans no els interesseu?

___ Vam ser la força de xoc. Anàvem bé perquè arriscàvem molt, ens ho crèiem. Jo he fet del periodisme un sacerdoci, m'hi vaig dedicar molt i no me'n penedeixo, no ho dic amb rancor. Va ser apassionant però també ho vam pagar, portem moltes esgarrapades a la pell i s'ha quedat molta gent pel camí a tots els nivells, anímicament i físicament. I encara hi ha moltes catifes per aixecar i moltes tapes de claveguera per destapar. L'anomenada "virtut de la Transició" -és a dir, que en nom de la convivència no es remenés el passat- ha propiciat això.

___ El periodisme d'investigació està en crisi a tot el món.

___ És un gènere malmès i que s'ha de recuperar, juntament amb el gran reportatge. És un problema de mitjans. Els que s'hi dediquen són periodistes incòmodes perquè són una mena de cèl·lula que està incontrolada, i alguns reportatges poden tocar els nassos als amics dels propietaris i causar problemes jurídics, la qual cosa representa molts diners. I en un moment determinat les empreses van dir que no sortia a compte i que s'havia de fer més infoentertainment . Però jo sóc dels que m'aixeco al matí i penso que encara li podré tocar els nassos al poder.

___ S'ha de ser molt valent per a una feina com la teva, no?

___ Pots ser prudent, però no has de tenir por, has de tenir l'instint del llebrer, del gos de cacera, per ensumar les coses i seguir-les, i paciència, profunditat i formació. Vaig dedicar dotze anys de la meva vida al tema de l'extrema dreta. Quan comences a conèixer un fenomen determinat li perds la por, i això a vegades fa que arrisquis, perquè t'acostes tant al fenomen que et pots cremar.

___ Tu t'has vist en perill real.

___ Vaig patir dos atemptats a casa. No és que jo fos un neuròtic contra l'extrema dreta, però creia que se l'havia de denunciar. He sigut conscient dels riscos, i durant molts anys anava mirant enrere i prenia precaucions.

___ El teu reportatge sobre l'extrema dreta que acaba en empresonament et condiciona la vida, i et converteixes en mite.

___ M'ha condicionat, no m'ha determinat. Em van condemnar a 7 anys de presó, vaig patir 5 anys d'exili, vaig estar dues vegades a la presó, i vaig entrar i sortir del país clandestinament. Però psicològicament estava bastant preparat i no em vaig deprimir. Aquell combat el vam guanyar, tota la professió va fer pinya entorn meu amb una solidaritat aferrissada. Em marca en positiu, vaig viure a fora d'aquest país obligatòriament, i ho vaig aprofitar per aprendre moltes coses, per tenir relacions amb mitjans periodístics d'un altre estil i aprendre'n. Em va enfortir.

___ Un cop et vaig sentir dir que "la presó et radicalitza".

___ A la presó veus la societat d'una altra manera. Van ser unes vivències al·lucinants, fins al punt que un dia em va cridar el director de Carabanchel i em va dir que estaven preocupats per mi perquè em veien passejant al pati amb un grup dels que ells consideraven els més perillosos. Hi veus molta injustícia, hi veus algú que potser no hauria de ser-hi, hi veus un pres que fa molts anys que hi és i no li deixen fer un petó a la seva mare velleta, hi vius violència ambiental. Va ser una escola.

___ ¿Els companys de professió van ajudar molt?

___ A través meu la professió es va sentir agredida i va respondre i va donar el do de pit, i van continuar emprenyant fins que es va aconseguir que se m'indultés. Quan a mi em va processar l'Audiència Nacional, el jutge, vinculat a l'extrema dreta, em va dir: "Els periodistes d'aquest país estan arribant massa lluny, estan ficant el nas en massa llocs, i això s'ha d'acabar, i li hem de donar un càstig exemplar".

___ L'indult és una victòria però neix la síndrome Vinader i altres companys es tornen més porucs.

___ Es tractava d'espantar la professió, i ho van aconseguir. A partir del meu processament la revista Interviú ja no és la mateixa. Es va anar fomentant la frivolització.

___ Ara n'hi ha que publiquen dossiers que els passa algú per perjudicar algú altre...

___ Això és terrible! Sóc molt crític amb aquesta pràctica. El periodisme d'investigació ha de ser un tema que surti del si de la redacció, que tingui rellevància, casos que algú vulgui tapar i tu els destapes. Hi va haver tres etapes d'aquest periodisme. Del 75 al 82 és l'etapa aquesta que deia jo dels romàntics, dels utòpics, quan tots anàvem en la mateixa línia i calia evitar la involució. La segona etapa va des de la victòria socialista fins a l'última etapa de l'època de Felipe González: és l'etapa en què es comencen a apuntar els temes de corrupció, el cas Guerra, Malesa, els Albertos... Aquí la cosa ja es comença a aigualir, ja hi ha interessos polítics i es comença a intentar utilitzar els periodistes com a vectors. La tercera etapa és vergonyosa, s'ha donat el cas de patrons de premsa que van intentar convertir els equips d'investigació en mini serveis secrets per al seu benefici personal. Et parlo del cas de les escoltes telefòniques de Godó, de Mario Conde, de Javier de la Rosa, que van crear minicèl·lules d'informació. Jo he viscut coses com que em demanin informació sobre el patró d'un grup de premsa rival.

___ ¿En el periodisme hi ha patrons i obrers?

___ Sí, el periodista és un obrer, però té poca consciència d'obrer. Freqüentes el poder, et fregues amb el poder, hi prens copes, hi dines, i parles, però no ets el poder. El poder se n'ha adonat, ens ha guanyat el terreny... Hi ha aquesta osmosi o frec a frec amb el poder, i jo penso que això ha anat en contra nostre, ens han perdut el respecte i tenen els periodistes com als escribes de torn.

___ Què et sembla Wikileaks?

___ Una eina interessant després de la qual ha d'intervenir el criteri periodístic, cal posar-ho en context, passar-hi el sedàs. És útil que algú pugui vehicular una sèrie d'informacions en brut i que això tingui certes garanties de seguretat per a la font. Els papers del Pentàgon els treu un funcionari del departament d'Estat per la consciència cívica que hi havia els anys 60 en el món anglosaxó. El nostre país encara és molt jove democràticament, i no crec que hi hagi gaires funcionaris públics que s'atreveixin a fer unes fotocòpies, ficar-les en un sobre i enviar-les a la premsa, perquè temen perdre el seu lloc de treball.

"S'ha explicat molt malament i de manera molt 'light' la Transició"

___ Què s'hauria d'investigar a Catalunya ara mateix?

___ El paper de determinades franges de la burgesia catalana durant la dictadura, els catalans de Franco, una etapa negra que no està ben explicada. S'ha explicat molt malament i de manera molt light la Transició, i tot això està per fer, i pel que fa a la història és una de les coses que m'apassionen. I el tema del crim organitzat: aquí les màfies les van començar els francesos, els italians, ara hi ha russos. Les màfies han entrat i han sortit quan han volgut i encara ho fan. Tenim xarxes de tràfic d'éssers humans, però com que no hi ha trets pel carrer ningú s'hi fica a fons.

___ Jordi Évole et reivindica com a mestre.

___ Amb aquesta aparença de bromistaprofessional és un excel·lent reporter, té instint i té fons. Me l'estimo molt i penso que ha trobat una fórmula: als temes feixucs els hi dóna un aspecte explicatiu i didàctic i és dels pocs periodistes que en l'àmbit audiovisual posen el dit a la nafra.

___ Els bancs s'haurien d'investigar?

___ És una de les primeres coses que s'haurien d'investigar. Ells tenen els seus petits sistemes d'informació, que s'anomenen departaments d'intel·ligència competitiva: gent que es dedica no només a fer dossiers sobre el mercat econòmic o sobre si han de fer inversions en un país, sinó a monitoritzar el moviment antisistema o antiglobal. S'està focalitzant molt sobre la classe política, i amb raó, però els bancs són els principals culpables i no hi ha la força suficient per demanar que s'asseguin a la banqueta i siguin jutjats.

___ ¿El moviment dels indignats té futur?

___ És un símptoma d'una certa vitalitat. Aquesta societat encara no està morta. És una expressió del desencís social envers aquesta democràcia imperfecta que tenim. La democràcia i la llibertat d'expressió les has de vigilar sempre. Recordo un noi a la plaça de Catalunya que em va dir: "Em diuen perroflauta , i tinc dues carreres i no tinc feina". Quan la gent pren consciència que no hi ha futur, és un salt molt important. Això és el que li passa a Occident quan veu tot el tema del món àrab, el tema dels suïcides i tot això. Aquella gent diu: jo no tinc futur, i és un bressol de radicalisme a través dels imams de torn, de les idees, de la fe, de la religió.

___ Veuràs Catalunya independent?

___ A mi m'agradaria. Si més no perquè m'agrada veure com es transformen les coses. És complicat. Penso que serà un viacrucis, aquest camí. Però quan un poble es posa al cap el desig de ser independent és imparable. Contra la fe no es pot lluitar. Això ho haurien d'haver après els americans abans de ficar-se en el fangar de l'Iraq, l'Afganistan, etc. Crec que viure aquest procés des de la trinxera periodística serà interessant. Tinc l'esperança de veure grans canvis.

___ Quin percentatge de la teva vida ha sigut la feina?

___ Uf, gran. Un 70%, ben bé. Mantenir fonts informatives porta molta feina. Jo tinc fonts de fa 20 o 30 anys. El meu patrimoni periodístic no és la meva història, no visc del passat. El que va ser un contacte, una font, amb el pas dels anys es converteix en un amic. Això no té preu.

___ Salvarem el periodisme?

___ Hi ha companys que diuen que el periodisme està mort. Jo penso que està amb respiració assistida i té capacitat de recuperació. Hi haurà traumes, però és necessari per a una societat lliure i transparent i equilibrada. Aquests anys ens hem tornat una mica cofois periodísticament, alguns periodistes han guanyat molts diners, tenen prestigi, s'han cregut part del poder. S'han acomodat. No sóc ni pessimista ni funerari. La classe periodística té capacitat de lluita i molt per aportar.

___ ¿No t'has penedit mai d'haver triat aquest camí?

___ No. Ni en les situacions més difícils. Pensa que jo sóc de la generació pòlio. Ho vaig superar bastant bé i això ens ha donat força. L'adversitat em fa més valent. He estat en molts conflictes, i hi havia companys que es posaven nerviosos i els agafaven crisis. I jo, que físicament tinc més dificultats, era el que impartia serenor.

___ Ets un home resistent.

___ He sigut com un cavall de curses, saltant obstacles. M'he trencat tres cops el fèmur, i quan ho fas amb més de 60 anys costa recuperar-te, però segueixo aquí.

El perfil de Xavier Vinader

Xavier Vinader (Sabadell, 1947) és la imatge del periodisme d'investigació al nostre país, i el continua practicant en articles i llibres. L'any 1979 va publicar un reportatge a 'Interviú' sobre l'extrema dreta, i després que ETA assassinés dues persones anomenades en l'article va ser jutjat i condemnat per inducció dels assassinats.

Això va suposar-li l'exili (va fugir de la justícia), dos mesos de presó quan va tornar, una campanya de suport de la professió i l'indult concedit pel govern de Felipe González el 1984.

El periodista, professor a la facultat Blanquerna de Ciències de la Comunicació, ha cobert conflictes armats, ha rebut la Creu de Sant Jordi i va cedir fa uns anys part del seu arxiu al Centre d'Estudis Històrics Internacionals.

Acaba de publicar 'Quan els obrers van ser els amos', sobre la setmana de vaga general a Sabadell el 1976. Entre els seus llibres anteriors hi ha 'Periodisme i compromís' i 'Operación Lobo, memorias de un infiltrado en ETA'.

Casa seva està plena de llibres de periodisme, a les taules hi ha desenes d'articles de premsa retallats i ell, armat amb un telèfon, cuida les seves fonts.