'The New York Times'El bon disseny, va dir una vegada l'expert en gestió Gary Hamel, és com la definició de la pornografia, inventada, amb gran fortuna, pel magistrat del Tribunal Suprem dels Estats Units Potter Stewart: "Ho saps quan ho veus". I, en el cas del bon disseny, també ho desitges. Els estudis de l'activitat cerebral revelen que la visió d'un producte atractiu pot activar la part del cerebel que regeix el moviment de les mans. De manera instintiva, intentem agafar el que ens resulta atractiu: la bellesa no només ens commou, sinó que també ens mou.
Ara bé, tot i que sabem que el bon disseny ens atreu, no estem segurs de per què, com apunta Hamel. Però això comença a canviar. Ja s'està produint una revolució en la ciència del disseny, i la majoria de persones, amb els dissenyadors inclosos, ni tan sols en són conscients.
Prenguem com a exemple el color. L'any passat un grup d'investigadors alemanys van descobrir que el simple fet de mirar tons de verd pot incrementar la creativitat i la motivació. No resulta difícil imaginar-se per què: associem els colors verdosos amb la vegetació d'on obtenim aliment, són tonalitats que prometen nutrients.
Aquest fet podria explicar, en part, per què, segons alguns estudis, les finestres amb vistes de paisatges acceleren la recuperació dels pacients als hospitals, contribueixen a l'aprenentatge a les aules i estimulen la productivitat als llocs de treball. En estudis fets en centres d'atenció telefònica, per exemple, els treballadors que tenien vistes a l'exterior completaven les tasques amb un 6-7% més d'eficiència que els que no en tenien, un fet que suposava un estalvi anual de 3.000 dòlars per empleat.
En alguns casos, un mural fotogràfic o fins i tot pintat pot tenir el mateix efecte, al marge que representi una vista real de l'exterior. Les empreses inverteixen grans sumes per entendre què esperona els empleats i, segons sembla, una mica de color i un mural podrien fer el fet.
Algunes revelacions semblants provenen de la geometria més senzilla. Al llarg de més de 2.000 anys, les propietats úniques del rectangle auri(el concepte matemàtic que fa referència a la proporcionalitat dels seus costats) han meravellat els filòsofs, els matemàtics i els artistes. Resteu un quadrat a un rectangle auri i obtindreu un altre rectangle auri i així indefinidament, en una espiral infinita. Aquestes proporcions suposadament màgiques (5 entre 8, aproximadament) són freqüents en les formes de llibres, televisors i targetes de crèdit, i constitueixen l'estructura subjancent d'alguns dels dissenys més apreciats de la història: les façanes del Partenó i de Notre-Dame, el rostre de la Monna Lisa, els violins Stradivarius i l'iPod original.
Experiments que es remunten al segle XIX demostren repetidament que els éssers humans preferim imatges amb aquestes proporcions. Tanmateix, ningú no n'ha sabut mai el perquè, fins que, el 2009, un professor de la Universitat de Duke va demostrar que els nostres ulls poden llambregar una imatge més ràpidament si té forma de rectangle auri. Aquesta, per exemple, és la disposició ideal d'un paràgraf en un text, la que en facilita més la lectura i la retenció. Aquesta forma senzilla accelera la nostra capacitat de percepció del món. Sense adonar-nos-en, la fem servir sempre que podem.
També hi ha algunes pautes que són universalment atractives. Les fractals naturals, uns models geomètrics irregulars que reprodueixen una mateixa forma, es troben pràcticament a tot arreu a la natura: a les costes i els cursos d'aigua, als flocs de neu i els nervis de les fulles, i fins i tot als nostres pulmons. En els últims anys, els físics han descobert que les persones preferim de manera invariable una certa densitat matemàtica de fractals, ni massa atapeïdes ni massa disperses. La teoria diu que aquesta pauta evoca les formes dels arbres, en particular de l'acàcia de la sabana africana, l'indret que tenim gravat a la nostra memòria genètica des del bressol de la raça humana. Parafrasejant un biòleg: la bellesa rau als ulls de l'observador, casa nostra és on radica el genoma.
La revista Life va nomenar Jackson Pollock "el millor pintor viu dels Estats Units", el 1949, mentre creava llenços que ara sabem que s'ajusten a la densitat fractal òptima (aproximadament 1,3 en una escala d'1 a 2, des de buit a compacte). ¿És possible que les últimes obres de Pollock fossin el resultat d'una vida dedicada a desenterrar una imatge sepultada en els cervells de tots?
La nostra resposta a aquesta pauta és tan acusada que pot reduir els nivells d'estrès fins a un considerable 60% pel sol fet de trobar-se en el nostre camp de visió. Un investigador ha calculat que, atesa la despesa anual en malalties relacionades amb l'estrès, els beneficis econòmics que reportaria l'ús generalitzat d'aquestes formes podria ser de l'ordre de milers de milions de dòlars.
El fet que el bon disseny, sovint de maneres molt subtils, pugui tenir efectes tan espectaculars no ens hauria de sorprendre. Al capdavall, el mal disseny funciona de manera inversa: els ordinadors mal dissenyats ens poden provocar lesions als canells; les cadires incòmodes, tensions a l'esquena, i la il·luminació excessiva i les pantalles dels ordinadors ens poden fatigar la vista.
Concebem el bon disseny com un art i no com una ciència, com un regal misteriós dels déus i no com a resultat de l'estudi diligent i informat. Tanmateix, si tot dissenyador tingués una millor comprensió de la matemàtica de l'atracció, de la mecànica de l'afecte, tots els dissenys, des de les cases fins als mòbils, passant pels despatxos i els cotxes, podrien ser tant bells com bons per als seus usuaris.
