“Les retallades i l’augment de preus estan escanyant els treballadors”. La frase podria haver estat pronunciada en qualsevol tertúlia de bar els últims anys, però és de José Antonio Arroyos, en una pausa durant la seva jornada laboral en la línia de producció de les Bodegues Torres. Amb 58 anys i una lleu discapacitat, l’Arroyos, com el coneixen els seus companys, té les mateixes preocupacions i anhels que la majoria de treballadors, que esperen que la virulència de la crisi remeti i les condicions laborals s’estabilitzin. El simple fet de compartir les preocupacions de qualsevol treballador ja resulta extraordinari en el seu cas, perquè forma part d’un col·lectiu que encara pateix molt l’estigma de la societat i que ha de lluitar molt per normalitzar la seva condició.

El José Antonio s’encarrega d’empaquetar les ampolles d’aquesta empresa vinícola, però ho fa subcontractat per Mas Albornà, una entitat de l’Alt Penedès que fa gairebé mig segle que es dedica a la inserció social i laboral de persones amb discapacitat i trastorns mentals. Fa uns anys van posar en marxa un projecte pioner d’enclavaments laborals per inserir persones d’aquest col·lectiu en entorns de treball ordinaris. “És el pas previ a la integració laboral plena, perquè en molts casos l’empresa acaba contractant el nostre treballador directament”, explica Cristina Barbacil, directora de comunicació i projectes de l’entitat. Els equips de treball que Mas Albornà envia a altres empreses van acompanyats d’un oficial que fa de pont entre l’empresa i l’entitat, que coneix la condició personal de cadascun dels treballadors i que pot respondre davant de possibles situacions que sorgeixin. “No tot són flors i violes”, reconeix Barbacil, però es tracta de fer entendre als empresaris que les incidències apareixen en qualsevol entorn laboral, hi hagi o no hi hagi discapacitats, i sobretot d’ajudar a superar el tabú i la por que desperten certs trastorns mentals.

Un artista únic

“Com que tinc la sort de ser un artista, l’horari és un avantatge per a mi”, afirma l’Arroyos, que agraeix tenir els caps de setmana i les tardes lliures per poder dedicar-los a les seves aficions: la ceràmica, la pintura, el dibuix tècnic i, últimament, els muntatges fotogràfics. El José Antonio no s’autodenomina artista a la lleugera. Té algunes obres exposades en institucions de la comarca i el seu entorn corrobora que compta amb una curiositat inesgotable i una imaginació envejable: fa poc va inventar una rúbrica que amb poques traçades inclou tots els números, del zero al nou.

Fa més de vint anys que està vinculat a Mas Albornà, ha vist créixer l’entitat des de dins i avui n’és tot un referent. Comparteix habitatge a Vilafranca amb tres companys més en un pis tutelat per una monitora. Fa de tot, i tot amb passió. Converteix una feina aparentment simple com col·locar ampolles de vi dins d’una caixa de cartró en un joc, amb moviments rítmics i el somriure de qui sap gaudir de les petites coses. La mateixa passió que posa quan cuina durant dues hores per deixar menjar fet per a tota la setmana, quan estudia o quan es prepara una til·la per al partit del Barça perquè sap que patirà massa i que necessita relaxar-se. “D’il·lusió no me’n falta, el que em falta és temps”, es lamenta.

L’última fita del José Antonio en aquest currículum inacabable és entrar a formar part del comitè d’empresa dels treballadors de Mas Albornà. Tot i que l’entitat es dedica a la inserció de persones amb discapacitat, el comitè no comptava amb cap representant del col·lectiu fins que s’hi va incorporar l’Arroyos. Una nova barrera trencada, un nou pas cap a la normalització definitiva. Per no decebre les expectatives dels seus companys, un dia a la setmana es dedica a estudiar temes relacionats amb els drets dels treballadors i la negociació col·lectiva.

Tothom hi guanya

El José Antonio té molt clar que la unió ha de ser el principal valor a defensar: “És com els castellers. Si ens ajudem els uns als altres i fem una pinya arribarem a dalt. Si no, el castell cau”. “Els hi va bé a ells, però sobretot ens va bé a nosaltres”, assegura el cap de producció de Bodegues Torres, Josep Mir, referint-se a l’enclavament de treballadors de Mas Albornà que tenen en els seus magatzems. L’Arroyosi els seus companys tenen una tasca molt específica i necessària. S’encarreguen de preparar manualment les partides que són massa petites per posar en marxa els robots faraònics que conformen la cadena de producció ordinària.

“La fórmula de l’èxit és que l’empresari també hi guanyi”, assenyala Cristina Barbacil. Els responsables de l’entitat saben que les empreses necessiten complir la llei d’integració social dels minusvàlids i els ofereixen una via per fer-ho. Entre els còmplices que els ajuden a convèncer nous clients perquè contractin els seus serveis hi ha el mateix Josep Mir, que col·labora amb l’entitat des de fa anys. “Els hi explico que treballen molt bé i molt contents, però sense enganyar-los. De vegades apareix un problema, sí. Però qui no té problemes a la feina de tant en tant?”, es pregunta. Mir ha ajudat a convèncer els caps de producció d’altres empreses de la comarca, però ha topat sovint amb forts tabús i no sempre ha estat senzill: “No és fàcil perquè els que aparentment som normals, en realitat som els més estranys”, conclou. Mas Albornà compta ara amb uns 350 treballadors, dels quals una setantena treballen en altres empreses. L’objectiu és que un dia no sigui notícia que una persona amb discapacitat tingui feina.