L'illa semblava emergir entre les ones, una catedral de roca volcànica desolada i coberta de boira. Jo era a la coberta de popa del Royal Mail Ship St. Helena , un vaixell de 128 passatgers, en la penombra de la matinada. Era una fortalesa natural escarpada, ampliada amb merlets de construcció humana on llambrejaven canons rovellats.

Després de cinc dies de navegació i un dia al port de Ciutat del Cap, vam arribar a l'illa de Santa Helena. Aquest aflorament basàltic de terra enmig de l'Atlàntic sud, circumdat per milers de milles d'aigua i més aigua, era l'indret on, per fi, trobaria el fantasma de Napoleó Bonaparte després d'anys de recerca. L'emperador deposat va ser exiliat i va morir en aquesta illa remota.

Napoleó va arribar a Santa Helena, un protectorat britànic, fa gairebé 200 anys, després de ser capturat per les potències aliades. Les autoritats britàniques havien decidit confinar-lo allà per evitar "que pertorbés la pau d'Europa". Els seus enemics van fer una bona tria. Aleshores, com ara, l'illa era un dels racons més inaccessibles del planeta. Amb uns 3.500 habitants, té una superfície d'uns 122 km i està situada a uns 2.000 km d'Angola i a uns 3.000 km del Brasil. La terra més propera és l'illa de l'Ascensió, uns 1.100 km al nord, un altre territori britànic que serveix de base a la Royal Air Force i als avions dels EUA.

Santa Helena és una terra plena de contrastos i de contradiccions. Només s'hi pot accedir en iot particular o amb el vaixell que hi porta el correu un cop al mes des de Ciutat del Cap. Tot i que ofereix poques comoditats, molts turistes hi viatgen. Un cop hi arribes, no hi ha platges de sorra, ni hotels de cinc estrelles. Tampoc hi ha caixers automàtics, negocis que acceptin targeta de crèdit ni antenes de telefonia mòbil. L'illa, que fa molt que depèn de la Gran Bretanya, no té tampoc una economia local gaire vital: el principal motor econòmic és la burocràcia. La majoria dels que hi viatgen són sants -com s'autoanomenen els habitants de l'illa-, aventurers o gent que té un motiu en concret per visitar-la.

Jo hi vaig anar per continuar la recerca per a una novel·la sobre la vida de Napoleó. Havia visitat abans altres llocs relacionats amb ell, incloent-hi Ajaccio, a Còrsega, on va néixer, i la seva tomba a Les Invalides, a París. Santa Helena em connectaria amb els seus últims anys i em permetria convocar-ne l'esperit .

En desembarcar, Jamestown es va convertir en un formiguer. L'arc de pedra que condueix a la plaça principal data del 1832 i a sobre, esculpit, hi ha l'escut d'armes de la Companyia Britànica de les Índies Orientals, que va governar l'illa durant un temps. Els edificis georgians i d'estil regència ens transportarien al segle XIX si no fos pels automòbils que embussen els carrers amb llambordes. Em vaig allotjar a l'Hotel Consulate, un edifici del segle XVIII al cor de la ciutat, ple d'antiguitats i de relíquies napoleòniques, on es reuneix la gent local davant gerres de cervesa sud-africana. És un dels tres punts de l'illa que tenen wifi.

El rastre de Napoleó va ser fàcil de trobar perquè és a tots els fullets turístics. Per seguir les seves passes vam confiar en un expert i vam contractar un conductor local, que ens portava en un Chevrolet descapotable del 1929 pels revolts empinats de la major part dels 110 km de carreteres d'un sol carril de l'illa.

La primera casa de Napoleó va ser The Briars, on va passar unes setmanes mentre remodelaven la seva residència permanent a Longwood. El pavelló és en un lloc ombrívol envoltat de jardins on no costa gaire imaginar-se Napoleó. La petita casa d'un sol espai s'ha restaurat a l'estil neoclàssic original, amb les parets pintades de verd imperial i amb mobles d'època. Un petit trajecte porta des de The Briars a la casa de Longwood, on, segons paraules de Napoleó, el gran dirigent portava "la corona d'espines" i on va morir el 5 maig del 1821, als 51 anys. Avui és un lloc ben arreglat i restaurat, i envoltat d'arbres. Els interiors són nets i polits després d'una col·lecta internacional organitzada pel consolat francès.

Amb tot, quan Napoleó i el seu seguici hi van arribar es van decebre molt. Està situat en un altiplà àrid a 550 m d'alçada, exposat als alisis i sovint cobert de boira. El gran mariscal de l'emperador, el comte Bertrand, va descriure el lloc com "unes quantes habitacions fosques amb els sostres baixos", ben diferent dels palaus de l'Elisi i de les Tuileries dels dies gloriosos de Napoleó. Els relats de l'època descriuen la residència, que Napoleó compartia amb la seva comitiva, uns quants servents, el metge i l'ordenança britànic que havia d'observar-lo, com un lloc humit, trist, ple de teranyines que els servents camuflaven penjant teles a les parets i al sostre. Les rates corrien sota els taulons de fusta.

Aquí és més fàcil imaginar els últims dies de Napoleó. El visitant pot estar-se al porxo frontal amb gelosies, mirar l'oceà il·limitat i pressentir l'emperador escodrinyant l'horitzó i lamentant el seu exili en " questa piedra maladetta" [aquesta maleïda roca].

La casa té unes 30 petites habitacions i un pati. L'avantcambra conté la taula de billar original sobre la qual Napoleó acostumava a estendre mapes i dictava les memòries mentre revivia els errors de Waterloo. Es poden veure encara els forats que va fer als finestrons per poder mirar cap al jardí amb telescopi per saber quan l'odiat supervisor s'acostava. Al saló hi ha una rèplica del catre on va morir (l'original és a Les Invalides).

Com que Napoleó tenia insomni, es va fer posar un catre a la cambra i un altre a l'estudi adjacent per poder desplaçar-se de nit d'un lloc a l'altre com un somnàmbul, dictant, llegint, fent un mos o aclucant els ulls una estona de tant en tant.

Passat el saló principal hi ha un petit menjador on Napoleó i la seva cort esparracada assistien a sopars formals servits en fina porcellana de Sèvres per majordoms amb lliurea. Aquests adorns proporcionen un aire d'òpera còmica. Encara més punyents resulten els retrats de les emperadrius Josephine i Maria Louisa a les parets, i a la xemeneia el bust de l'anomenat Rei de Roma, el fill legítim de Napoleó. Després d'abdicar, no li van permetre veure la família.

El conductor ens va portar després carretera avall a la primera tomba de Napoleó, a Geranium Valley. És un lloc ple de flors enfonsat sota l'ombra de les elevades araucàries on a Napoleó li agradava passar el dia. El 1840, 19 anys després de la seva mort, es va exhumar el taüt, i el cos, ben conservat, va ser retornat a França. Les seves despulles reposen allà on ell volia, no gaire lluny dels marges del Sena. A l'escenari de la seva lenta mort, va ser on l'estàtua de marbre de l'exemperador se'm va fer humana.