Pocs actors tenen més dret que Viggo Mortensen a definir-se com a "ciutadans del món". Nascut a Nova York, de pare danès i criat a l'Argentina, Mortensen va viure a Espanya, Anglaterra i Dinamarca -on va treballar venent flors a Copenhaguen- abans de tornar als Estats Units per provar de fer carrera com a actor.

Una trajectòria que va arrancar de la mà d'un il·lustre novaiorquès, Woody Allen, que el va contractar per a La rosa porpra del Caire (1985) -malgrat que no el va incloure al muntatge final del film.

Més d'una dècada després, la glòria li va arribar gràcies a un neozelandès, Peter Jackson, que el va convertir en l'Aragorn de la saga fílmica d'El senyor del anells. I ara, després d'estrenar Todos tenemos un plan, de l'argentina Ana Piterbarg, el trobem a On the road [A la carretera], una adaptació de la mítica novel·la de Jack Kerouak dirigida pel brasiler Walter Salles.

Què fa que Mortensen sigui un dels actors més nòmades del planeta? "Suposo que respon a la meva curiositat; m'encanta conèixer diferents cultures. A més, considero que viatjar manté desperts els sentits: quan fa molt de temps que ets al mateix lloc vas deixant d'observar el que t'envolta".

L'actor conserva la doble nacionalitat nord-americana i danesa; parla amb fluïdesa l'anglès, el danès i el castellà, i es defensa amb l'italià i el francès, com demostra quan agraeix efusivament el cafè que li serveix un cambrer del luxós Five Hotel de Canes: la trobada amb l'actor es produeix en el marc del certamen cinematogràfic de la Costa Blava francesa, on es presenta On the road , que arribarà a les pantalles catalanes l'1 de febrer vinent.

Continuant amb l'evocació del seu esperit multicultural, preguntem a Mortensen on es troba com a casa (actualment resideix a Madrid, on viu amb l'actriu catalana Ariadna Gil): "Idealment, a qualsevol lloc. Com més viatjo, més flexible em sento. En general, penso que els passaports i les banderes són un pèl ridículs; l'impuls de filiació incondicional em sembla una mica perillós. El món canvia contínuament i cal mantenir la ment oberta".

Malgrat el seu idealisme apàtrida, Mortensen admet amb un somriure a la cara: "Contradient-me radicalment, confesso la meva devoció incondicional pel San Lorenzo de Almagro", el centenari equip de futbol de Buenos Aires del qual l'actor mai s'està de proclamar-se un devot seguidor.

L'artista multidisciplinari

Tot i la seva vocació de rodamón, Mortensen també defensa la possibilitat de redescobrir el que ens és aparentment conegut, una tasca que ha explorat com a fotògraf. "Recordo que el 1997, xerrant amb dos amics fotògrafs, em va sobtar que defensessin que tot estava inventat; per ells l'autèntica novetat ja no era possible". Contrariat, l'actor va iniciar un projecte que perseguia demostrar que "sempre pots trobar alguna cosa nova i excitant al teu voltant".

Mortensen va començar a fer fotos d'una piscina buida que ja havia fotografiat en alguna ocasió: "Vaig acabar recollint una pila d'instantànies de petits detalls, gairebé minúsculs, i en vaig fer un llibre. A les fotografies, l'espai reduït de la piscina es convertia en un territori inhòspit; algunes imatges remetien a la superfície lunar".

Com a fotògraf, Mortensen ha protagonitzat nombroses exposicions i publicacions, com la titulada The horse is good , dedicada al món dels cavalls, una de les passions de l'actor, que en el seu moment va adquirir els corsers que va muntar a El senyor dels anells i a Hidalgo .

Però a més d'això, Mortensen és autor de diversos reculls de poesia -un d'ells prologat per Dennis Hopper-, ha exposat la seva obra pictòrica -majoritàriament abstracta- i ha publicat deu àlbums musicals, sempre en companyia del guitarrista d'avantguarda Buckethead i, en els primers, amb la col·laboració d'Exene Cervenka, una vocalista de la banda de punk X i la seva exdona, a més de mare del seu fill, Henry Blake.

Sobre la seva prolífica trajectòria multidisciplinària, el protagonista de Promeses de l'est -per la qual va ser nominat a l'Oscar de Hollywood- defensa: "La vida és curta i les experiències limitades, així que m'agrada tenir totes les possibles. En tot cas, amb el pas del temps, he après a treballar amb més calma. Cada cop tinc menys energia i he descobert que puc fer una feina més bona si em concentro en una única tasca".

En qualsevol cas, Mortensen no para i l'any passat va tornar a pujar als escenaris teatrals dues dècades després d'abandonar-los per protagonitzar l'obra Purgatorio , d'Ariel Dorfman, a Madrid. Com va resultar l'experiència? "En el meu cas, no trobo gaires diferències entre el cinema i el teatre.

Potser la més important és que si estàs interpretant el paper protagonista d'un film, tens un mal dia i et sembla que has comès un error, és possible solucionar-ho l'endemà o a la sala de muntatge; però al teatre, en un cas com aquest, has de corregir sobre la marxa amb l'actor que tens al davant".

L'home conscienciat

Al llarg del anys Mortensen ha demostrat el seu compromís amb els seus principis ideològics. L'any 2008 va participar en la campanya de l'aspirant a candidat demòcrata a la presidència dels Estats Units Dennis Kucinich, l'únic que havia votat en contra de la invasió nord-americana de l'Iraq. Després de la renúncia de Kucinich, Mortensen va expressar el seu suport a Barack Obama.

Quatre anys més tard, l'actor sembla desencantat: "Vaig néixer l'any 1958 i tinc la impressió que els últims temps, tant a Europa com a Amèrica, són l'època més conservadora que m'ha tocat viure. No importa gaire que François Hollande sigui el primer ministre de França, que hi hagi una presidenta socialdemòcrata a Dinamarca (Helle Thorning-Schmidt) o que Obama sigui a la Casa Blanca.

Aquests dirigents suposadament progressistes són conservadors si se'ls compara amb polítics del passat. Sembla que el neoliberalisme ha triomfat: avui en dia hi ha poques coses que no hagin estat transformades en objectes per al consum".

Malgrat el seu desencís, Mortensen troba una escletxa d'esperança en els moviments de resistència sorgits en diferents punts del planeta: "Tot i que els falta una certa concreció, aquests moviments han canalitzat els malestar de la població, començant pel 15-M de Madrid i seguint amb les mobilitzacions a Rússia, la Xina, l'Ocupa Wall Street de Nova York...

La població sent que se li ha imposat un model social i està reaccionant. La gent comença a sortir de casa per expressar-se al carrer. Alguna cosa està canviant".

Fanàtic dels esports

Com passa en l'apartat artístic, Viggo Mortensen sap diversificar la seva passió pels esports. Per a l'entrevista amb l'Ara Tu apareix uniformat amb la samarreta de la selecció danesa de futbol i amb un penjoll amb l'escut del San Lorenzo de Almagro.

Com explica Mortensen aquesta passió desfermada? "Sempre m'ha interessat observar com actua la gent sota gran pressió, siguin actors o esportistes", explica. "Assajar, entrenar-se o tenir una bona idea per a un poema és relativament senzill, però passar a l'acció és un altre món.

M'agrada veure com funciona un artista davant la proximitat d'una data d'entrega, de la mateixa manera que em fascina veure com se'n surt un futbolista que ha de jugar contra el Brasil davant de 70.000 espectadors. És molt dramàtic, molt teatral".

Mortensen completa la seva particular desfilada d'insígnies esportives apareixent a la roda de premsa de Canes d' On the road amb una bandera de l'equip d'hoquei sobre gel dels Mont-real Canadiens.

"Va ser un homenatge a Kerouac, perquè els seus pares eren originaris del Quebec -explica l'actor-. A més, sóc fan dels Canadiens. Quan tenia onze anys em vaig mudar de l'Argentina a Nord-amèrica, lluny del futbol, i un dia vaig encendre la televisió i vaig veure un munt de gent embogida, vestida de vermell i blau, animant el seu equip (els mateixos colors del San Lorenzo de Almagro).

Em va semblar que aquells francocanadencs eren una gent apassionada i m'hi vaig sumar".