Any 1986. Una noia d'estètica punk mira un lleopard dissecat que s'exhibeix a l'aparador de la botiga del taxidermista de la plaça Reial. Malgrat la seva ferotge aparença, cap dels dos mossega. Tant l'animal com la noia van deixar de formar part del paisatge de la plaça poc abans dels Joc Olímpics de Barcelona 92: ella, quan es van prendre mesures per canviar la cara d'una plaça de gran bellesa que en aquells moments no passava pel seu millor moment; i el lleopard, quan el 1991, després de 111 anys d'història, els hereus de la nissaga de taxidermistes van decidir vendre la botiga perquè el negoci no rutllava com abans.

Hi va haver uns temps en què el Museu de les Bèsties, un negoci que va fundar el 1909 el naturalista i taxidermista Lluís Soler i Pujol, va ser una gran finestra a un món exòtic, llunyà i desconegut. La botiga rebia peces per dissecar de missioners i viatgers que anaven i venien de les colònies. Entre els seus clients hi havia adinerats capriciosos i col·leccionistes, i també moltes escoles privades que, amb fins educatius, es muntaven el seu propi museu, amb animals dissecats, fòssils, minerals, cargols i herbes, que també preparaven a la Casa Soler Pujol.

Va ser l'any 1909 quan Soler Pujol, després de fer d'aprenent del taxidermista Francesc Darder -popular perquè va ser el creador del Museu de Banyoles, on hi havia el Negre de Banyoles-, va decidir muntar la seva pròpia botiga. Estimava tant la feina que abans es va preocupar de viatjar pels millors museus on s'exhibien diorames amb autèntiques recreacions d'ecosistemes llunyans. Va visitar museus de París, Londres, Berlín i Leipzig. Es va traslladar a la plaça Reial el 1919, on va passar a publicitar-se com a Museu Pedagògic de Ciències Naturals. "Sempre deia que per ser bon taxidermista calia conèixer molt bé l'anatomia animal i també ser artista", explica Núria Viladevall, besnéta de Soler i filla de Carme Palaus Soler, l'última de la nissaga que, un cop tancada la botiga de la plaça, va continuar amb l'ofici en un altre local al barri de Sant Andreu.

A poc a poc, Soler Pujol es va anar convertint en proveïdor d'objectes d'història natural per a museus, i va ocupar la plaça de taxidermista del Museu de Ciències Naturals de Barcelona (MCNB). "No tan sols va fer taxidèrmies, sinó que també feia altres preparacions de cranis, maquetes i diorames", explica Eulàlia Garcia, cap de col·leccions del MCNB. Avui encara es conserven dissecats els dos últims falcons peregrins que van viure a Barcelona, a l'església del Pi. També es preparaven alguns animals morts al Zoo. Al MCNB s'exhibeix encara l'esquelet del primer elefant del Zoo de Barcelona, el Baby, tot i que popularment es coneixia com l'Avi. El 1914, amb 10 anys, es va donar un cop amb una porta de ferro. Al cap de 8 dies va morir d'un col·lapse. Per al seu negoci de la plaça Reial, el taxidermista adquiria pel seu compte peces d'arreu del món. A la botiga s'hi exhibia una família de goril·les que van arribar a través d'un belga que tenia contacte amb les colònies del país.

Quan Soler Pujol va morir el 1923 la família va continuar l'ofici durant diverses generacions. Entre els clients hi ha des de famosos fins a persones més modestes. Des de caçadors fins a toreros. "Venia gent -recorda Viladevall- perquè li dissequéssim el periquito o el gat, plorant desconsoladament". Un client habitual era Salvador Dalí, que anava a la botiga un parell de cops a l'any. Com a primer encàrrec els va demanar si li podien dissecar milers de formigues. No ho van acceptar. "Es poden dissecar, es maten amb cianur i quan són humides s'obren les potetes i s'aguanten amb agulles de taxidèrmia, però 100.000 no podia ser. Era l'època en què van fer amb Buñuel El perro andaluz (1929), i hi surten formigues", explica Viladevall, que des de petita dissecava papallones com qui aprèn a fer ninots de plastilina.

Dalí també va voler que li dissequessin una serp com a bastó; tampoc va poder ser. Però va aconseguir que li preparessin un bou de mar que va protagonitzar una de les performances de l'artista. Així com un tigre i un lleó. També li va fer il·lusió fotografiar-se sobre un rinoceront. "Quan el tiet anava a cobrar-li les vendes a l'Hotel Ritz es queixava que hi havia d'anar molts cops perquè li pagués, fins i tot es va quedar un esquelet de goril·la que mai va pagar", explica Viladevall. Joan Miró també va enganxar el nas a l'aparador, però mai hi va comprar. Mario Cabré va encarregar que li dissequessin el cap del toro que va dedicar a Ava Gardner en una corrida, durant l'idil·li que van viure quan va venir a Catalunya per filmar L'holandès errant.

El declivi de la botiga va començar el 1986 amb el conveni CITES, que no permet comerciar amb les espècies incloses en el document. Més tard la Generalitat va introduir una normativa sobre la taxidèrmia amb grans limitacions. S'hi va sumar la marginalització de la zona. "La gent venia a comprar amb els diners amagats al mitjó", diu Viladevall. La mateixa recuperació de la plaça va enfonsar el negoci. Uns restauradors interessats a obrir un restaurant van fer una suculenta oferta als hereus, que no la van poder rebutjar. Ara la Fundació Setba, que treballa per rescatar la memòria de la plaça, hi ha organitzat l'exposició El Taxidermista, que es podrà visitar fins al 31 de gener (plaça Reial, 10).