De tant en tant surt als diaris que parelles d’edat avançada han decidit ser mares o pares. Amb el suport de les tècniques de reproducció assistida o per la via de l’adopció, homes i dones que estan al final de la quarantena o més enllà dels 50 volen accedir a la maternitat, la paternitat. Com a argument dissuasiu sol afirmar-se que quan el fill sigui adolescent ells o elles estaran per ser avis. Les normes que posen límits d’edat a les filiacions no convencionals vénen a reconèixer el dret dels infants, al llarg de tota la seva infantesa, a tenir progenitors en condicions físiques i emocionals de disponibilitat activa i positiva. Una disponibilitat que ha de ser molt alta quan vénen les apassionants turbulències de l’adolescència.
Sense arribar a aquestes singularitats extremes, el que sí que és cert és que l’endarreriment general a casa nostra en l’edat de tenir criatures (la mitjana d’edat de les primípares ja fa temps que supera els 30) també ha suposat significatives distàncies entre les edats dels pares i les edats adolescents. Podríem dir que ja no existeixen mares joves d’adolescents. Davant el fet objectiu que les condicions familiars (composició, raons per viure junts, lloc dels infants en el seu si...) van canviant, sempre hem insistit que el que cal preservar no són les formes tradicionals, sinó tot el que garanteix donar l’adequat suport a les necessitats dels infants.
Convergeixen les crisis
Ara, per exemple, trobem la relativa novetat que les crisis adolescents coincideixen amb les crisis de maduresa dels seus adults. Que, per exemple, una mare madura comença a sentir que ningú l’estima quan tot just la seva filla viu la intensitat del primer amor, o que el pare separat inevitablement carrossa vol poc menys que competir amb el subjecte ple d’hormones i desitjos de 16 anys del qual té cura.
Si hem tingut les criatures tard és obligatori envellir bé i cal fer gimnàstica mental i emocional per estar al seu costat quan són adolescents. Els nostres temps vitals també s’han d’adaptar als seus, tot i desitjar ja la tranquil·litat. L’edat dels pares no pot servir d’excusa per perdre la curiositat, per no trobar noves raons per viure (per escoltar les de l’adolescent de casa). Ni abans ni ara necessiten pares joves que facin de col·legues. Abans i ara necessiten pares que s’estimen la vida i troben noves raons per enamorar-se’n.
