Publicitat

Els primers anys en la vida d'un nen són crucials en la detecció i tractament de les patologies oculars. Les criatures acostumen a integrar les ulleres amb naturalitat

Ja hi veus bé? Portar ulleres amb normalitat

Segons un estudi recollit per la unitat oftalmològica del consorci hospitalari UPS, el 75% de la població espanyola té algun tipus de problema visual, i més de la meitat utilitza algun corrector, ulleres, lents de contacte o les dues coses. Si hi ha antecedents familiars, els nens tenen molta predisposició a tenir les mateixes patologies. I la infantesa és el millor moment per identificar-les i tractar-les, perquè fins als 10 o 12 anys el cervell encara conserva la plasticitat que permet reconduir algunes patologies sobre les quals no es pot actuar en l'edat adulta, com l'ull gandul.

Però, tot i això, les revisions per detectar l'agudesa visual dels infants i tractar-la en cas que hi hagi alguna deficiència no estan generalitzades. Va quedar demostrat en un estudi de l'Institut d'Oftalmologia Ocular de Barcelona (IMO) fet en l'última edició del Festival de la Infància entre 500 pares i mares: el 41% dels infants de 2 a 10 anys no han anat mai a l'oftalmòleg. "Molts pares desconeixen que els problemes oculars, incloent-hi els defectes de refracció, com la miopia, la hipermetropia i l'astigmatisme, tenen un component hereditari o de predisposició genètica important", assegura la doctora Ana Wert, especialista en oftalmologia pediàtrica de l'IMO. Els problemes de refracció (miopia o mala visió de lluny, hipermetropia o mala visió de prop i astigmatisme, que provoca visió borrosa) són les principals patologies associades a la necessitat d'utilitzar ulleres, i afecten el 17% dels nens. L'estrabisme, amb una incidència del 20% dels infants, i l'ull gandul, que afecta l'11% de les criatures, són les altres anomalies visuals més presents entre la població infantil.

Tot i la seva incidència, l'ull gandul és la patologia que sovint passa més desapercebuda perquè no ofereix signes externs. Es produeix quan el cervell anul·la la visió d'un dels dos ulls perquè és inferior o pitjor que la de l'altre, ja sigui per estrabisme, per defecte refractiu o un altre problema ocular. "Quan un defecte visual només afecta o de manera més aguda un dels dos ulls, el cervell selecciona la millor imatge anul·lant l'altra i impedint que la visió d'aquest ull es desenvolupi. Per recuperar-la, és imprescindible tractar el problema en la infància, que és quan aprenem a veure-hi".

Segons explica la doctora, "el primer tractament de l'ull gandul són les ulleres. Si així no es recupera la visió, s'hi ha de posar un pegat fins que el nen guanya visió, des que té uns mesos fins que té uns anys. No s'ha de posar tot el dia. Són pegats horaris, de 2-3 hores o de 3-4 hores al dia, depèn del que recuperi. Perquè el primer que has de fer és guanyar visió, i amb els pegats ajudes el cervell a veure-hi per l'ull que hi veu pitjor".

No passa res

Segons els experts, les criatures accepten les ulleres amb naturalitat per una raó elemental: els ajuden a veure-hi millor, i això fa que les integrin sense problemes. S'han de triar amb muntura de plàstic perquè no es trenqui i el nen no s'hi pugui fer mal. A més, ha de ser lleugera i flexible. Pel que fa als vidres, es recomanen els orgànics perquè són els més lleugers i segurs. I cal fixar-se que s'ajustin bé al cap: per això es recomanen les bandes que garanteixen una bona fixació.

És amb els anys, quan els nens són més conscients que portar ulleres els fa diferents de la resta, quan poden aparèixer els complexos. Per aconseguir que acceptin les ulleres, es recomanen estratègies com fer que el nen es fixi amb algun personatge del seu voltant o de ficció que en porti (Harry Potter pot ajudar molt en aquesta tasca), fer-lo participar activament en la tria de les ulleres, escollir models que s'ajustin perfectament a la seva morfologia i que no es trenquin.

La doctora Wert indica que, en termes generals, l'edat ideal per fer la primera revisió oftalmològica és entre els tres i els quatre anys, perquè aleshores el nen ja comença a col·laborar amb l'especialista. I cal adreçar-se sempre a un oftalmòleg pediàtric perquè és el que té els coneixements i les eines per fer un diagnòstic adequat, fins i tot en el cas dels nens que no s'avenen a aquesta col·laboració amb el metge.

Comprovar la visió

L'agudesa visual (capacitat de l'ull per percebre els detalls de l'espai) dels nadons nascuts a terme no supera el 5%, i es va desenvolupant progressivament. Cap a les quatre setmanes apareix el reflex de fixació i la coordinació entre els moviments del cap i els ulls. El nadó comença a augmentar els desplaçaments oculars quan té al davant un objecte que atreu la seva atenció. Els dos factors, la capacitat de fixació i el seguiment d'objectes, són indicatius d'una bona capacitat visual. Però per valorar-la amb més precisió hi ha diferents procediments, que varien segons l'edat. Per als més petits s'utilitzen mètodes objectius: no cal la col·laboració del nen i s'utilitzen mètodes com el procediment de tapar primer un ull de l'infant i després l'altre i comprovar la seva reacció. És un mètode útil per saber si hi ha diferència de visió entre els dos ulls, tot i que no permet quantificar-la. Quan són més grans i ja es pot comptar amb la seva col·laboració, s'utilitzen mètodes subjectius i es fan servir tests de dibuixos o de lletres que complementen la revisió amb la maquinària especialitzada.

A l'escola

Es calcula que un 30% dels casos de fracàs escolar tenen a veure amb problemes de visió. No veure bé la pissarra i tenir dificultats per llegir i/o escriure són alguns dels problemes derivats de la falta d'agudesa visual. Però, fins i tot quan el problema està identificat i s'hi ha actuat, hi pot haver dificultats per intervenir-hi dins de la classe. "Intentes posar els nens a primera fila perquè hi vegin millor, però a molts no els agrada que els diguis on s'han d'asseure", explica Maria Serrano, professora de primària. La Maria comenta que, amb relativa freqüència, les ulleres es trenquen durant els jocs infantils, i tampoc és estrany que se les deixin a qualsevol lloc. Pel que fa als complexos i a les eventuals reaccions adverses entre els companys, apareixen fonamentalment durant l'adolescència. La possibilitat de parlar-ne a classe i la intervenció del mestre són bones eines per tractar el problema.

Sense traumes

Porta un monyo a banda i banda del cap, un jersei de ratlles, i té els ulls en forma de creu: no hi veu ni gota. Això és el que li passa a la protagonista de Veus? , un llibre de Neus Moscada i Ruth Valencia (SD Edicions) que amplia una col·lecció sobre les coses que poden ser origen de traumes infantils. Haver de portar ulleres n'és una. Però la protagonista acabarà descobrint que, en lloc de ser un destorb que la fa lletja, les ulleres li faciliten molt la vida.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

El + recomanat

PUBLICITAT