El pare que et va matricular
Criatures 13/12/2014

Lletra lligada

i
Lluís Gavaldà
2 min

Tinc el mal costum de guardar coses, coses inútils que em deixen els calaixos sobreeixits, gairebé inutilitzables, perquè de tan plens es bloquegen els uns als altres i no es poden obrir. És com si enfadats d’amuntegar tanta engruna protestessin conxorxats negant-se que els puguis fer servir mai més. La gràcia és que tot el que hi emmagatzemo no té ni solta ni volta, tot és un caos aleatori impossible de desxifrar. Per això si algun dia em ve de gust trobar una foto de la Padrina Curulla que em va deixar la mare en penyora no sé pas per on començar a cercar-la. Sé que si n’obro un m’embarbussaré entre piles gastades, cromos de jugadors de futbol que ara ja entrenen, encenedors que no encenen, bitllets de països que mai més visitaré i llapis de colors amb la punta trencada. El pitjor de tot és que un cop m’hi capbusso estic perdut.

Cada petita andròmina em transporta a un posat, un concert, una ferida encara per curar o un moment petit i inoblidable. M’hi puc passar hores. És tal l’encanteri que, de sobte, el que estaves buscant ja no importa gens, de fet ni tan sols recordes ben bé què era. Estàs massa ocupat recordant el concert de l’entrada que tens a la mà, o la cara d’ella amb la cinta al cap i aquells ulls de color del mar quan és hivern i ha plogut que t’anestesien tots els mals en una dècima de segon.

De totes maneres, si algun dia entreu al meu pis sense fer soroll, el més probable és que m’enxampeu badant davant unes paraules escrites en algun paper rebregat. Res, ni tan sols les fotos, em diuen tant. La lletra curosa de les cartes que el pare i la mare m’enviaven quan feia el soldat, els apunts de literatura plens de noms de discos per comprar als marges de les pàgines, els diaris de despeses del viatge a la Bretanya que la meva dona apunta sempre en llibretes petites; i, naturalment, tots els escrits del meu patufet, sobretot els del principi, quan escrivia les paraules fonèticament, com les parlava, de manera gens normativa però encisadora. És en cada corba de les ves baixes o en els tobogans de les emes on puc tastar i olorar la gent que estimo, la lletra a vegades tremolosa o insegura, fins i tot difícil de desxifrar que tan bé retrata el seu autor. Un paisatge de tinta que m’ha fet companyia des que sé llegir. I ara diuen que la lletra lligada no serveix per a res. Quina tonteria.

stats