Corre per casa una foto en blanc i negre on sortim el pare, ma germana gran i jo jugant a tenis. Bé, si he de dir la veritat l’escena té més flaire de calçotada de diumenge que no pas d’herba de Wimbledon. Ves que no sigui perquè anem tots tres amb samarreta imperi, les raquetes són de plàstic i la pista no té ni tan sols xarxa perquè és un frontó d’un balneari de l’Espluga de Francolí. Tant és, la qüestió és que jo dec tenir uns cinc anys i des d’aquell dia se’m va ficar a dins el cuquet d’aquest esport i encara no m’ha marxat. Amb això no vull dir que jugués bé o que hi tingués un do especial. Al contrari, malgrat la llampant Slazenger de fusta que em van regalar els pares pel meu aniversari mai vaig aconseguir tenir cap cop guanyador, ni tan sols un segon servei mitjanament potable. Les deixades em quedaven totes curtes i el revés a dues mans era, per dir-ho elegantment, erràtic. Això sí, de tant en tant guanyava algun partit a base de cantar “out ” totes les pilotes dubtoses del rival, també per una certa traça a buscar el cop feble del meu oponent i insistir-hi fins a fer-li perdre els nervis, i sobretot gràcies a una competitivitat malaltissa que en el fons és la manera de mostrar una incapacitat patològica a saber perdre.
De totes maneres quan més gaudia del tenis era imaginant-me que era un dels jugadors que veia per la tele. De ben petitet ja flipava amb les genialitats de Nastase o el caràcter i el canell de McEnroe, i així fins ara, quan aprofito qualsevol excusa per badar davant la perfecció i plasticitat de Roger Federer, que em provoca el mateix plaer estètic que l’ Ofèlia de Millais o les pel·lícules de Wes Anderson. Potser per això, enguany he apuntat el meu nen a tenis com a única activitat extraescolar. No pretenc que sigui un crac de la raqueta i sobretot espero no ser mai un d’aquells pares castradors que esbronquen el seu nen quan falla un drive.
De fet, veient d’amagat com les tres primeres pilotes que va picar van fer cap a la piscina del costat, vaig saber segur que, si fa no fa, tindrà la mateixa carrera que son pare. No em cal que torni a casa amb cap Grand Slam al sarró, senzillament tinc ganes que agafi prou traça perquè un dia d’aquests ens puguem plantar al frontó de qualsevol poble i en samarreta imperi juguem la nostra final de Wimbledon particular. Segur que serà espectacular.
