“No em van castigar mai”

Durant molt temps vaig dubtar sobre si seria una bona mare, perquè no era d’aquelles dones que abans de ser mares ja tenen decidit el nombre de fills que tindran i el nom de cada un. Jo no era així i no desitjava tant ser mare com semblava que ho desitjaven altres dones. A més, suposo que hi havia coses que em feien por.

Com quines?

No trobar la persona. O no quedar-me embarassada. No em volia fer gaires il·lusions. De fet em vaig plantejar no tenir fills i tampoc no passava res. No era cap trauma. I en veure que no era un trauma, dubtava sobre si de veritat volia o no un fill. Però sí, finalment, quan el vaig voler, el vaig voler molt.

Quin és el repte, ara?

Si t’agrada com és la teva vida abans de tenir un fill, es tracta de trobar la manera de preservar-la. He vist gent que té fills i que, al cap de deu anys, es pregunten a si mateixos com eren abans de ser pares. Jo no vull que em passi això. Vull continuar sent la mateixa, però amb l’extra del fill, que em dóna molta felicitat. També canvia la teva vida quan tens parella. Jo he estat molts anys sense parella i vius de manera diferent de quan tens algú a casa.

Hi ha famílies, a les teves novel·les.

Sempre he parlat des dels punt de vista dels fills. Ara això potser canviarà. Encara no ho sé, però la maternitat és tot un món. Una història que m’ha colpit molt és la d’una dona que, després de tenir un fill, descobreix que no el volia tenir. Imagina’t que et passa això. Imagina com ha de ser pensar “¿I ara jo què faig amb el meu fill?”.

Em costa, sincerament.

Com serà la vida d’una mare que veu el fill com una càrrega? Imagina que sempre has abraçat el teu fill sense tenir-ne ganes, sense que et surti de dins estimar-lo. I m’intriga molt pensar com un nen pot viure aquesta situació. Com serà aquest nen? Imaginar tot això m’inquieta.

Més pensaments, Laia.

La gent diu que ser pare és molt dur, que no dorms i tot això. Oi que sí? Doncs la meva mare treballava d’infermera, fent els torns de nit. La logística a casa no havia de ser fàcil, i en canvi jo no recordo haver sentit mai dir als meus pares que tenir fills fos dur. Potser som d’una generació que ens queixem massa, que ho volem controlar tot.

Què més recordes, de com et van educar?

No em van castigar mai. Sempre em van raonar molt les coses. M’explicaven per què no les podia fer. I crec que aquesta és una manera d’educar interessant, és educar a través del raonament i no de les normes i la prohibició. M’agradaria educar el meu fill així. També em preocupa el fet de donar massa responsabilitat a un nen i abans d’hora.

Va ser el teu cas?

Sí. A vegades he tingut el dubte de si vaig créixer massa ràpid.

En què es concretava aquesta responsabilitat?

Quan jo encara anava a EGB tenia la responsabilitat de despertar el meu germà petit, de fer-lo esmorzar i dur-lo a l’escola, dur-nos-hi als dos, de fet. Hi ha una certa seriositat en el meu caràcter que potser em ve d’això.

Descriu-me un moment especial del Lluc.

No hi havia manera que es decidís a caminar. Semblava que no volia aprendre a fer-ho sense ajuda. Un dia, per casualitat, quan la meva parella i jo el vam anar a buscar a l’escola bressol vam veure com feia els seus primers passos tot sol. Ho vam veure a través d’una finestreta de la porta, i quan li vam demanar que fes més passos no els va voler fer. Aquella tarda vam anar a Manresa, a comprar, vam entrar en una botiga i allà el nen em va deixar la mà i va tornar a caminar sol. Com a escriptora em fa il·lusió que aquell lloc fos una llibreria.