Ningú no dubta que un pare desitja el millor per als seus fills. Sabem que una bona formació cultural és indispensable per assolir un futur amb èxit. Èxit no vol dir fer-se ric, èxit vol dir saber moure’s amb llibertat i intel·ligència pel món. Com a pare, tinc claríssim que els fonaments d’aquesta formació els hem de construir en família. Educar-los des de casa ens obliga moltes vegades a posicionar-nos, actuar i escollir el que creiem que farà els nostres fills més responsables i bones persones sense que els prengui el pèl el primer entabanador que es trobin.
Parlant l’altre dia amb un amic que lidera una empresa, em va dir que això de la classe mitjana s’havia acabat i que la situació econòmica no es recuperaria ni per als nostres fills. Treballar per ser pobre és frustrant. Fa un parell de setmanes, en Carles Capdevila entrevistava en la contra d’aquest diari el pedagog Gregorio Luri, un home que fa temps que llegeixo, segueixo i valoro. Em va impactar especialment el comentari que va fer sobre els alumnes escolaritzats en barris marginals. Davant de la bonhomia general que prioritza que, almenys, en les hores que passen al centre aquests nois i noies siguin “feliços” davant dels seus problemes quotidians, Luri reivindica que els docents els oferim la clau del coneixement perquè puguin fugir amb garantia d’èxit del seu entorn marginal.
Abandonats a la seva sort
Aquesta qüestió me l’he plantejada moltes vegades, precisament perquè treballo en centres amb aquest perfil. Cada any em sento impotent perquè, tot i els meus esforços, no aconsegueixo que un nombre important dels alumnes no fracassin acadèmicament i, gairebé amb total seguretat, també a la vida. Luri ho estima en un 30% de joves que queden abandonats a la seva sort, en part per culpa d’un sistema educatiu que no és capaç de superar els estigmes socials.
Què falla, doncs, en aquest sistema? La resposta em remet al meu amic empresari, que diu que el país s’està preparant per ser només cosa de pobres i rics, de gent que s’ho podrà pagar tot i accedirà a les millors oportunitats i de gent que no podrà pagar res i tirarà endavant com podrà. Potser ara l’objectiu ja no és sortir del barri, sinó del país, com tants joves, sortosament preparats, han hagut de fer per guanyar-se dignament la vida.
