Quan vaig a cases d’amics o familiars que tenen fills adolescents, em fixo molt en la seva manera de relacionar-se amb els adults. Hi ha els que no surten de les seves habitacions -que en el meu entorn són comptats-, els que et saluden breument per cortesia, els que et donen una mica de conversa i els que s’integren a taula amb nosaltres i s’hi estan fins a l’hora que han quedat o fins que acaba la sobretaula. A l’esglaó més alt de l’escala hi ha els que quan hi vas no surten de casa o queden més tard, una espècie poc comuna que considero realment extraordinària. Darrerament, hem sopat a dues cases d’amics amb fills d’aquestes edats. En un cas, una noieta de catorze anys, i en l’altre, un noi de vint-i-un i una noia de setze. Tots tres van quedar-se a taula conversant amb nosaltres fins que vam marxar. Va ser un gest que em va commoure. No només per la deferència i la mostra d’afecte que representa, sinó també per la sociabilitat i les actituds vitals que deixa entreveure. És cert que quan són trobades més íntimes i reduïdes els hi posem més fàcil que quan apareix una munió d’adults per casa. Però no deixa de ser una delícia.
Converses de grans
Quan era joveneta, m’encantava escoltar les converses dels adults que venien a casa i em queien molt bé els que em convidaven a participar-hi. Era com deixar-me calar per una pluja fina de futur que em preparava per a la meva pròpia adultesa; com si aquelles converses teixissin al voltant meu una xarxa intergeneracional que sostenia les meves passes, em desvelava horitzons nous i m’avançava escenaris que tard d’hora es desplegarien davant meu. N’hi va haver algunes que han estat com fanalets de llum que s’han encès en el meu camí.
Potser em fascinava, i encara ho fa, perquè sempre m’han fascinat les persones, la riquesa que atresoren i les meravelles que podem descobrir amb exploradors i caminants experimentats. Per això ara m’encanta quan veig adolescents que tenen ganes de crear ponts entre el seu món i l’adult. M’interessa molt la gent jove i em produeix un goig immens que ells també s’interessin per nosaltres. Crec que el futur té sort que existeixin i és imprescindible que els hi fem saber, que ho valorem i que els hi agraïm.
