Criatures 16/08/2014

Resiliència Créixer amb l’adversitat

La resiliència és la capacitat de fer front a les adversitats i superar-les, aconseguint una transformació personal positiva

Olga Vallejo
5 min

El terme resiliència aplicat a la psicologia apareix a la segona meitat del segle XX. Fins llavors només s’associava a la capacitat d’alguns metalls per doblegar-se i tornar a la seva posició original.

Podem aprendre a ressorgir emocionalment de situacions complicades o traumàtiques. Els nens poden aconseguir-ho amb l’ajuda dels seus pares però els adults han de saber com fer-ho. “Primer han d’aprendre ells per després poder guiar els fills a superar dificultats. Quan es tracta d’emocions es predica amb l’exemple, no amb la paraula. Si no, és contradictori per als fills”, explica Arantxa Ribot, pedagoga i fundadora d’Esbé (www.esbe.cat), una associació que ofereix consultoria, psicoteràpia, formació i recerca en educació emocional.

Al llarg de la vida ens podem trobar amb dificultats, pèrdues o contratemps que posen a prova la nostra capacitat de superació. Patrícia Rodríguez, mestra i psicopedagoga, destaca la importància de gestionar les frustracions. “És imprescindible saber què sents, identificar les teves emocions per després poder tractar-les correctament: acceptant la frustració, reenfocant la situació, aprofitant els recursos personals que tens, potenciant les possibilitats, no les mancances. Els pares i els educadors hem de donar eines perquè els nens puguin superar el tràngol i obtenir un aprenentatge. Si no els entrenem amb les petites frustracions, quan tinguin una pèrdua important s’enfonsaran”.

Pèrdues importants

La Sònia i el Paco són mestres i, sobretot, són pares del Pol (9) i el Xavier (6). Fa dos anys la pèrdua de l’avi els va posar a tots a prova. El Paco recorda l’endemà, quan els nens el van veure plorar per la mort del pare: “Els vam mostrar la realitat tal com és, sense enganyar-los i sense donar més explicacions de les que demanaven. Va ser molt impactant: el Pol no va dir res i va tardar dos dies a plorar, en canvi el Xavier, enfadat, ens picava i ens deia que era culpa nostra, que no havíem fet tot el possible”.

Reconeixen que l’educació emocional és molt important i potencien que expressin tot el que senten encara que sigui dur veure que els fills pateixen. Coincideixen que la mort els ha fet forts, han après amb una de les experiències més dures que pots tenir: “Com a família ens ha ajudat a posar nom a tot. Ara parlem de l’avi amb naturalitat”, explica la Sònia, i explica que per a ells la base per a la resiliència són l’empatia i el bon humor.

La pedagoga Arantxa Ribot recomana que davant situacions que creen tristesa i que no pots canviar, com una mort o una separació, s’ha de donar un espai de temps per acceptar-ho, i alhora pensar com pots estar bé, buscar altres coses que et satisfacin, adonar-te que la vida és molt més que aquell fet. Després ajuda recordar l’emoció negativa, sabent que pots estar bé: “Quan es viuen situacions traumàtiques els adults han d’acompanyar els més petits, reenganxar-los a l’entorn social i a actituds positives”.

Però per aprendre a ser resilients no són necessàries grans pèrdues, cada dia podem tenir petites frustracions. La psicopedagoga Patrícia Rodríguez recomana treballar la resiliència a partir del moment que tenim consciència: “Si sé el que em passa, reconec sentiments i puc expressar-los, també trobaré solucions. Si aquesta pràctica s’interioritza i se sistematitza, quan creixin no necessitaran un adult que els ajudi. Cal unir la gestió de les emocions i la capacitat per controlar els pensaments, així pots aturar automatismes que són perjudicials”.

Educació emocional

Tot i que l’educació emocional és imprescindible per gestionar les emocions, no té gaire presència a les escoles. Comença a haver-hi alguns programes específics, AMPAs que organitzen cursos o xerrades, activitats extraescolars que hi dediquen un espai i, el més important, pares i educadors sensibilitzats amb el tema.

La Susanna, la Mireia, la Marta i la Geòrgia són mares de nens de 8 anys. Els nens tenen en comú que són companys de classe, que tenen germans grans i que els seus pares es preocupen per la seva educació emocional. Dos d’ells fan artteràpia com a activitat extraescolar, una excusa per aprendre a mostrar emocions a través de creacions artístiques. Tots ells han anat de colònies a La Granja Escola (www.lagranja.cat), una granja escola que dedica especial atenció a l’educació emocional.

El grup de mares coincideix que buscaven unes colònies que anessin més enllà de passar-s’ho bé, que els ajudessin a superar pors, a ser valents, a atrevir-se a fer coses noves. “Havien anat de colònies amb l’escola, però mai havien estat més de dues nits fora de casa. Ara hi han estat una setmana sencera! A l’últim moment nosaltres també teníem pors: s’enyoraran massa?, s’ho passaran bé?, valdrà la pena? I sí, ha valgut la pena: tots hem après amb l’experiència”, explica la Marta. Mentre la Susanna reclama més presència d’aquest tipus d’educació a l’escola, la resta va fent que sí amb el cap: “L’educació emocional no està integrada dins de la pauta d’estudi. Segons el mestre i les circumstàncies de cada curs es poden tractar més o menys aquests temes”. “Nosaltres busquem informació, llegim, intentem que siguin conscients del que senten i aprenguin a superar les seves pors, però no som pedagogs i ningú no ens n’ha ensenyat. Volem que tinguin recursos. Saber expressar els sentiments t’ajuda a poder demanar ajuda”, diu la Geòrgia.

Escoles diferents

Cristina Gutiérrez és codirectora de La Granja. Fa 30 anys que existeixen i més de 10 que es van adonar que els nens havien canviat: “No fem educació emocional perquè estigui de moda, vam començar per desesperació. Ja no funcionava el que fèiem, els nens no escoltaven, si hi havia conflictes no podíem modificar actituds. La solució va ser adonar-nos que si ells eren diferents potser nosaltres també havíem de canviar la manera de fer”. La Cristina té clar que la sobreprotecció dels pares fa que la canalla tingui més pors i se senti poc útil. La por és una emoció invasiva. Com més concretem la por, més petita la farem, i com més petita sigui, més fàcil serà superar-la: “Pares i fills han canviat fer per tenir. Estan tan ocupats a tenir que no tenen temps ni per fer ni per ser, molt menys per ser resilients i ser capaços de superar frustracions”.

A La Granja fan el taller Circuit de la frustració, on frustren els nens de manera controlada i acaben parlant de com s’han sentit, identificant emocions. “Hi ha nens a qui mai els han dit que no -explica la codirectora-. Molts pares volen evitar que els seus fills pateixin i intenten complaure’ls constantment, per això no saben tolerar la frustració”. La psicopedagoga Patrícia Rodríguez hi coincideix: “Vivim en una societat molt protectora. La nostra realitat benestant hi ajuda poc, tot és massa ràpid i immediat”. Com menys paciència menys tolerància a la frustració.

El balanç familiar després de les colònies és positiu, la Mireia explica la satisfacció dels nens que han estat set dies i sis nits fora de casa: “Han superat tot un repte estant sense pares ni germans, potenciant la seva autonomia”. Són pares i mares que preparen el camí, perquè, com diu un dels molts cartells que llegeixes a La Granja: “Hi ha dos tipus de pares, els que preparen el camí per al seu fill o els que preparen el fill per al camí”.

stats