Entre les parelles amb criatures que se separen n’hi ha unes quantes que, passat un cert temps des de la separació, entre un any i mig i dos, són capaces de refer gairebé del tot el que les unia com a amics i com a pares. No comparteixen ni el sostre ni el llit, però miren de compartir de veritat els fills, i solen buscar celebracions i altres excuses per retrobar-se sovint i evidenciar davant dels nens que la família, d’una altra manera, encara existeix.
La diferència entre aquests separats i la resta dels que simplement mantenen una relació cordial i una bona entesa com a pares pot ser subtil, però és bastant clara. Els primers ja no tenen res a recriminar-se. Ja han deixat enrere les diferències que els van portar a separar-se. Han superat bé el seu dol, i ara poden arribar a alegrar-se que l’altre o l’altra tingui una nova parella. Els segons no es barallen, es respecten i col·laboren com a pares. Però en certa manera la relació encara els fa mal. Almenys un dels dos encara pateix. Un dels dos pensa encara que la seva felicitat es va ensorrar per culpa de l’altre. Un dels dos no ha entès encara què va passar. Encara se sent més desgraciat que afortunat pel canvi.
El que marca la diferència
Hi ha una cosa fonamental que permet diferenciar bé aquests dos graus diferents d’entesa: el bon humor i la capacitat de riure. Els que només es relacionen cordialment però encara no han resolt del tot les seves diferències solen ser molt correctes però distants quan estan junts. No riuen, o riuen poc. Creuen que s’han de trobar i compartir moments de tant en tant, però no hi ha gaire entusiasme. Els altres, en canvi, fins i tot riuen més que abans, ara que cap dels dos se sent ofegat per la relació, ara que se senten més lliures, i ara que es relacionen amb els seus fills amb naturalitat. A més, el bon rotllo dels pares es contagia als fills. Arribat aquest moment, ells tampoc es confonen: saben perfectament que els seus pares ja no estan junts de la mateixa manera que abans, però els fa feliços veure que han trobat una nova manera d’estimar-se.
La primera fase és de separació i dol; la segona, de col·laboració i entesa, i després pot venir, o no, una tercera fase en què la relació pot ser enriquidora, i especialment útil i sana per als nens. I per als separats.
