Miro els titulars del diari i a la mateixa pàgina trobo la història profusament difosa a la xarxa d’una adolescent de 13 anys que apallissa una amiga i l’ingrés a la presó d’un jove que fa 7 anys va agredir una jove, fonamentalment pel fet que no era catalana. A la primera informació es produeix una mena de lamentació periodística pel fet que la noia apallissadora encara no tingui 14 anys i no pugui ser jutjada. A la segona, s’informa que ara obliguen el jove a complir la pena de 8 mesos de presó perquè en 7 anys no ha fet cas a les recomana- cions judicials de portar-se bé.
Recordo la història del jove. La gravació de la seva agressió feta als Ferrocarrils va ser rècord d’audiència. Entre les imatges violentes destacava el menyspreu de qui, sent ell mateix un subjecte marginat, fereix com pot l’estranger. Al relat periodístic de la noia preadolescent sobresurt la raó per pegar que penja al Facebook: “Tenia els meus motius per fer-ho”. Desconec si el jutge que ha obligat a complir la pena suspesa ha examinat el jove sobre com veu ara els altres catalans, de si és capaç de conviure-hi. De la noia diuen que hi intervindrà el sistema protector i que té problemes psicològics. No sé si a casa seva, a l’escola d’on l’expulsaran o als serveis d’atenció als que vagi a parar es preguntaran per què una amistat es transforma en confrontació desesperada. O si no serà més important treballar per reconstruir-la.
Abandono el diari i llegeixo les definicions que d’ells mateixos acaben de fer a classe adolescents de 17 anys. Trobo aquesta: “Sóc una persona que miro per mi, per complaure’m a mi mateix i que em beneficio de tot allò que puc”. Ara penso que ens és molt fàcil considerar que les agressions responen a problemes socials o alteracions psíquiques. Tot encaixa si les podem considerar delictes que mereixen càstig. Tanmateix, resulta que abans hi ha les mirades, les formes de considerar l’altre, el descobriment que els altres tenen el mateix dret a la felicitat. En els tres casos es tracta de joves que no han après a necessitar el company. De pares que assenyalen les males companyies. De joves que no han estat educats per parlar, que viuen convençuts que les tensions i els malestars es resolen amb bufetades.
