Roger Coma: “Tinc el cervell desafinat”

Els primers quinze dies de ser pare van ser com una droga. Era una flipada de benestar. El món va desaparèixer i vaig entrar en un petit món sensorial, com de fluids roses. Després tot això s’ha anat atenuant, però encara no he tornat a recuperar el mateix interès pel món que tenia abans.

Com van ser els mesos previs?

Tenia problemes amb la parella perquè jo no em volia informar de res. Les classes de prepart em semblaven la cosa més absurda. Sentia que encara no tenia cap motiu real per aprendre tot allò que em volien fer aprendre. Però quan va néixer el nen vaig patir un canvi. Em va sortir una mena de superpare quan jo em pensava que seria més del tipus el sergent de ferro.

Com Clint Eastwood.

I no. Em va sortir una mena de superpare que és una cosa més tendra i dolça. Més del tipus Mary Poppins. Ara bé, les setmanes abans del naixement se’m van fer llargues perquè treballava a Madrid i sentia dolor quan pensava que podia néixer en qualsevol moment. Va ser dur.

Què va resultar un gran encert?

Que durant un mes vam tenir la meva sogra vivint al pis del davant. Això és altament recomanable. Amb la baixa de maternitat sempre hauria d’anar-hi inclosa la sogra. Ens cuinava cuina mallorquina. Va anar molt bé.

Com t’has anat organitzant?

Encara em noto molt despistat. Sento que tinc el cervell desafinat. Em costa concentrar-me i sentir interès per les coses. Em costa escriure. No veig la necessitat de fer la feina. Vaig sempre a última hora en tot. I també sento que no tinc cap funció específica amb el meu fill. Estic en terreny de ningú. És una sensació lleu, però contínua. Sento que faig un paper estrany.

Explica-m’ho millor.

Em sento com un figurant amb frase. Sí que puc canviar els bolquers, però no passaria res si no ho fes jo. En canvi, donar de mamar sí que et situa en un lloc preferent. M’agradaria tenir pits, encara que només fos un. Més endavant espero poder aportar continguts al meu fill: històries, contes, imaginació.

De moment pots ajudar endreçant.

Pateixo una mena de miopia que m’impedeix percebre el desordre. Enmig del desordre hi visc molt bé. Ja m’ho diuen: mira com està tot! I jo m’ho miro i penso que ja està tot bé. No passa res.

Què ha resultat diferent de com imaginaves?

Abans de tenir el fill creia que ens agradaria dur-lo a tot arreu, que seria una criatura totterreny, que el portaríem als llocs fins a les tres de la nit...

Au!

Bé, o que ens quedaríem a casa escoltant música, però que continuaríem fent la mateixa vida. Però no ha sigut així. També dèiem que no li posaríem xumet perquè havíem llegit que destrossa el paladar i no sé quantes coses més. I al final resulta que el xumet és el millor amic de l’home. És perfecte per fer-lo dormir. I si convé, de gran ja l’operarem.

Dorms bé?

No. I malgrat no donar de mamar a les nits, crec tenir dret que se’m reconegui que no descanso com abans. Però sembla que els pares no tenim dret a fer aquesta queixa. Potser m’aniria bé fer un grup de teràpia amb altres pares.

Què més hi diries? Va, buida el pap.

Saps per on m’han atacat? Tinc un cotxe petit, senzill, esportiu. Jo hi vaig molt content. Doncs ara resulta que he de triar entre el fill o el cotxe perquè la mare del nen considera que necessitem un cotxe més gran. És a dir, que m’he de posar a buscar un cotxe familiar, com d’enterramorts. Però de moment no me’l canviaré.

Segur?

De moment no. Bé, potser sí. Quan tinguem més fills.