De colònies

Sí, l'hem tingut de colònies. Fa dos dies el vam deixar a la porta d'un autobús, nosaltres amb el cor encongit i ell carregat amb una motxilla que pesava un ase mort i amb mil recomanacions de la seva mare -"Mira de no perdre la gorra", "Recorda que a la carmanyola hi tens el dinar", "Fes el favor de canviar-te de calçotets cada dia, que ens coneixem"- que Déu n'hi do el que pesaven també. Quan ens va fer dos petons i va pujar-hi estava clar que tots tres fèiem el cor fort però ho vam dissimular amb la mestria dels que ja acumulen l'experiència d'unes quantes colònies. No, no calia patir gens, estaven en bones mans, en les mans d'aquests monitors d'esplai que es mereixen el cel, aquesta colla d'adolescents amb mocador al coll que, en comptes de dedicar els caps de setmana a buidar Xibeques compulsivament pels descampats o omplir pistes de ball en discoteques de l'extraradi, tenen el valor d'emportar-se quaranta marrecs malcriats quatre dies amb quatre nits a una casa de colònies i tenir-los entretinguts.

No us enganyaré, aquesta absència de nen ha estat pràctica, i molt. Hem pogut enllestir en aquests dies la feina endarrerida de feia mesos, la casa estava neta i endreçada en cinc minuts i als matins hem pogut fer el mandrós mitja horeta més, que sembla que no però s'agraeix. Ara bé, també us he de confessar que el silenci de la casa se'ns menjava. Es feia estrany fer vida normal sense la tabarra de les seves explicacions ni el seu rondinar constant a l'hora de sopar o anar a dormir. Pel carrer la cosa millorava, però tard o d'hora algun conegut ens ho esgarriava amb la pregunta inevitable: "I el nen? On el teniu?" Cagonlamar, la gent!, quines ganes de recordar-nos-ho, tot just ara que estàvem mig distrets. Sort que sabíem que el nen estava fent tot el que li cal fer: omplir-se d'esgarrinxades buscant tresors en un bosc encantat, fer excursions o jocs de nit i, sobretot, desintoxicar-se de ciment i d'aquest món virtual de tablets i smartphones que els té acigalats tot el sant dia.

Ai, sí!, quin servei i quina falta fan els esplais. Ara només caldria trobar-ne un per a pares primerencs, aquells que es passen quatre dies amorrats a l'ordinador entrant al Facebook de l'esplai cada cinc minuts per veure si han penjat alguna foto del seu explorador urbanita. Si en sabeu d'algun, sisplau, reserveu-hi dues places. Ja ho trobarem.