“Cada cop influeixo menys”

Com tants nens, quan el meu fill vol una cosa, pot arribar a ser molt insistent. No accepta el no. I crec que és culpa dels pares. Els hem educat dient-los sí a tot. I ara resulta que no sabem dir que no, que no estem fets a no cedir davant dels fills.

Com intentes, doncs, fer de pare?

A l’edat del meu fill, que té nou anys, els pares cada cop tenim menys influència. Cada cop hi pesa més ell mateix, els seus interessos i tot el que l’envolta: amics, escola... Cada cop influeixo menys en el meu fill.

No tothom és capaç de reconèixer-ho.

Potser només d’aquí set o vuit anys ja tindrà ganes de marxar de casa. Jo vaig marxar relativament d’hora i ho trobo bo. És bonic veure com els fills es valen cada cop més per ells mateixos.

No et fa por l’adolescència, doncs?

Ja t’ho diré. En principi no, perquè veig que el meu fill és prudent. Tots l’hem passat, l’adolescència, i sempre hi ha coses que és millor que els pares no sapiguem.

Viviu a Barcelona, a Ciutat Vella.

És un lloc curiós per viure-hi amb nens. Sempre hi passen moltes coses, algunes maques i d’altres menys. Al carrer tant hi trobes espectacles com gent sense sostre. Una cosa positiva és que gairebé no hi ha cotxes. També s’hi viuen molt les tradicions. N’hi ha una que m’agrada, que és la del Perot lo Lladre, que és un gegantó que atraca comerços del barri i en surt amb bosses plenes de monedes de xocolata que regala als nens.

Sí, un bon exemple per a la canalla en risc d’exclusió.

No, home, no. De fet, tot Ciutat Vella fa d’amplificador de la vida política del país i sovint hi ha manifestacions, aldarulls, helicòpters. Tot això el nen ho veu. A més, les activitats extraescolars són molt barates, perquè hi ha molta oferta pensant en nens de famílies que no tenen recursos.

I com viu un nen aquests contrastos?

Mira, quan el nen anava a l’escola bressol passàvem per la plaça de George Orwell, on sovint hi ha un home, el senyor Juan, que és molt simpàtic però que està alcoholitzat. Sempre ve a fer alguna broma al nen i em demana diners. El nen s’adona que hi ha gent que ho passa malament.

Què és el més dur que us ha passat al barri?

Una de les experiències més esfereïdores va ser perdre el nen a la Rambla. Va ser en un instant. Era amb mi, em va sonar el mòbil i mentre parlava vaig alçar la vista i ja no hi era.

Uf. Quina edat tenia?

Quatre anys. La Rambla era plena de gom a gom. Em vaig enfilar dalt un fanal i el vaig cridar. Era impossible veure’l, tan petit. Vaig anar amunt i avall, vaig parlar amb uns policies municipals, però res. Demanava ajuda però no el trobava.

I com acaba el malson?

Quan la meva dona venia a ajudar-me, es va trobar el nen amb una senyora, que el duia cap a casa. Va ser la pitjor mitja hora de la meva vida. En un altre barri hi haurà algun veí que et coneix, però a Ciutat Vella la majoria són passavolants o turistes.

I el nen com estava?

Serè. Però crec que alguna cosa li va quedar d’aquella experiència. Des d’aquell dia se sap de memòria el meu número de telèfon i el de la seva mare. De tota manera, ara tenim una altra guerra.

Quina?

Vol anar sol a l’escola. Hi ha algun nen de la seva classe que ja hi va i vol ser com ell. Però a mi encara em fa por. Jo a segon d’EGB, és a dir, als 7 anys, ja anava sol a l’escola, però Sabadell no és Barcelona. I era una altra època. No sé si la meva por és justificada, però tard o d’hora alguna cosa farem perquè ell hi insistirà, d’això n’estic segur. Arriba un moment en què ja no saps què és bo i què és dolent.