Criatures 23/08/2014

“La mare és la mare”

Francesc Rosaura és periodista i pare de la Clara i la Laia, de 8 i 5 anys. Viuen al barri de Sarrià de Barcelona. Des de fa una colla d’anys dirigeix i presenta ‘Signes dels temps’, un dels programes més veterans de la graella de TV3. Abans va treballar com a periodista a Ràdio Estel

i
Francesc Orteu
3 min

Ser pare és com tirar-se a l’abisme. La vida et canvia de sobte. Per mi ha sigut una experiència fantàstica. Quan tens fills tendeixes a fer dues coses: o fas allò que vas veure fer als teus pares, o intentes fer exactament el contrari del que van fer amb tu.

I en el teu cas?

Suposo que he intentat seguir una mena de camí del mig. Jo vaig tenir uns pares molt grans i en algunes coses no puc comparar, però estic content de la meva infància.

En què creus que te n’has sortit prou bé?

Una de les coses que m’han preocupat ha sigut ser-hi. He sentit a dir algunes vegades que no és tan important estar molta estona amb els fills com la qualitat del temps que els hi dediques. Bé, doncs, no ho crec, això. Crec que un fill valora tenir-te a prop, encara que no estiguis fent gran cosa. Vaja, és la meva sensació.

Ser-hi és important.

Fa vuit anys que banyo les meves filles cada dia. Per sort, la meva feina m’ha permès fer-ho. Altres pares no poden estar gaire temps amb els fills i consideren que, quan hi són, han d’estar totalment per ells. Doncs, si no pot ser de cap altra manera, ja està bé. Però, vaja, em costa creure que això sigui el millor i prefereixo que les meves filles em vegin per casa.

Els nostres pares no s’estaven tant per casa. Ets d’una generació que ha hagut d’inventar una manera de fer de pare.

Sí, hi estic d’acord, però hi ha papers que no podem assumir. La mare és la mare i per molt que els pares intentem ser com les mares o equiparar les tasques entre els sexes, crec que és evident que la maternitat és una cosa molt íntima. És una experiència viscuda amb tanta intensitat que això sempre marca a l’hora de decidir qui es queda més per casa.

Sospito que alguns lectors no hi estaran gaire d’acord.

Potser és un prejudici sexista, però estic segur que un pare no pot substituir totalment una mare.

Vosaltres sou creients.

Sí i volíem que les nostres filles creixessin en un ambient religiós, cristià i amb un estil obert, acollidor, en una comunitat on se sentissin bé.

¿Ets un pare diferent pel fet de ser catòlic?

El fet de ser creients no ens fa ser ni millors ni pitjors que altres pares. Simplement tenim una experiència espiritual que ens acompanya. Ho vivim amb total naturalitat. La meva dona i jo som catòlics practicants, però si un diumenge no anem a missa no passa res.

Pares que no són creients dubten si els fills han d’anar a catequesi.

Sobre si un fill ha de fer o no la primera comunió es diuen coses que no acabo d’entendre. Algun cop he sentit a dir que ho ha de decidir el nen.

Sí, és una actitud habitual.

Però en canvi ningú no ofereix al seu fill l’opció de decidir si li convé estudiar matemàtiques. De la mateixa manera, si tu ets del Barça, portaràs els fills a veure partits, oi? Doncs ve a ser una cosa semblant. Per mi seria estrany no transmetre els meus valors a les meves filles. Potser quan siguin adolescents hi tindran alguna reticència. No ho sé. Ja hi arribarem. De moment tenen interès perquè no ho veuen com una imposició sinó com una cosa integrada en la nostra vida.

Descriu-me algunes escenes habituals.

Mira, quan viatgem i arribem a un poble que no coneixem, el primer que fem és visitar l’església, que normalment és l’edifici històric més important. O, per exemple, a l’església del lloc on anem a estiuejar hi ha els passos de Setmana Santa. A vegades explico a les meves filles què passa en cada escena i s’interessen per Jesús. La feina és meva, però, per fer-los entendre que no tots els romans són dolents.

stats