La pobresa vista amb ulls d’infant

Espanya, amb 2,2 milions de nens i nenes en situació de pobresa, se situa entre els cinc països europeus amb un índex més alt de pobresa infantil, una situació que afecta, a escala global, 76,5 milions d’infants d’arreu dels 41 països més rics del món. Són algunes de les dades desvelades per l’informe Els fills de la recessió: l’impacte de la crisi econòmica en el benestar infantil als països rics, elaborat per l’Unicef i presentat el 28 d’octubre. Un de cada tres nens de l’Estat viu sota el llindar de la pobresa, “un balanç que ens acosta més a la situació d’un país com el Marroc que d’un país com Noruega”, alerta el periodista, investigador i activista especialitzat en pobresa Gonzalo Fanjul.

Tal com es desprèn de l’estudi, “més enllà del nivell d’ingressos i ocupació, la recessió econòmica ha repercutit en altres dimensions importants de la vida de les persones”. Entre el 2007 i el 2013 la sensació d’inseguretat i estrès va augmentar en 18 dels 41 països analitzats, fruit del deteriorament econòmic que han patit les famílies, un retrocés que a l’Estat equival a fer un salt 10 anys enrere. “Els ingressos mitjans de les llars amb criatures a càrrec han disminuït en gairebé la meitat dels països analitzats, i el nombre de famílies que declaren que estan en una situació molt difícil ha crescut en la majoria dels casos”, prossegueix l’informe Els fills de la recessió.

En resum, la taxa de pobresa infantil a Espanya va augmentar en vuit punts entre els anys 2008 i 2012, una evolució que xoca frontalment amb la de les polítiques socials adreçades als infants, que van passar dels 43.766 milions d’euros del 2010 als 37.396 del 2013. Aquestes dades posen de manifest la necessitat d’un pacte d’estat per a la infància, com ja va reflectir l’informe La infància a Espanya 2014, també elaborat per l’Unicef.

Espai de debat

En aquest context, que tant dificulta que l’infant estigui plenament preparat per a una vida independent en societat -així com educat en l’esperit dels ideals de pau, dignitat, tolerància, llibertat, igualtat i solidaritat proclamats en la Carta de les Nacions Unides elaborada l’any 1989-, cal que tots -polítics, empreses, entitats i ciutadans- col·laborem en la mesura de les nostres possibilitats a eradicar aquesta pobresa i aquestes desigualtats socials que pateixen els infants. ¿Però com podem fer-ho?

La creació d’un espai de debat i reflexió com el que proposa el Palau Macaya, de l’Obra Social La Caixa, podria ser un bon punt de partida. Aquesta entitat va presentar el 15 d’octubre el projecte Reflexions: La pobresa amb ulls d’infant, un cicle que pretén compartir experiències i discursos respectuosos, útils i eficients per construir un discurs col·lectiu que expliqui els fenòmens de la pobresa infantil i que generi unes respostes que no només parin el cop ara, sinó que busquin propostes d’atenció que perdurin en el temps.

El psicòleg, educador i periodista Jaume Funes és el director científic del projecte i, com a tal, alerta que quan parlem dels infants i adolescents que viuen sota el llindar de la pobresa “sovint ens fixem en els aspectes més biològics, com ara si mengen o què mengen, però aquests aspectes poden ser relatius respecte a altres igual d’importants i que comprometen encara més el seu futur”. Funes es refereix, per exemple, al fet de no tenir infància i “no poder viure el que els pertoca en cada etapa, no tenir les felicitats i les experiències de cada moment o privar-los d’oportunitats i drets, com una educació, uns recursos lúdics i de lleure o del fet de participar en la comunitat en què s’ubiquen”.

Desigualtat que marca

Un altre fet que posa de manifest Funes és que “la desigualtat té uns efectes educatius que són pitjors que l’empobriment”. Segons el psicòleg i educador, “mentre que les mancances compartides poden acabar trobant formes de compensació, les mancances envoltades de riqueses impacten molt més, perquè evidencien que no tothom pot assolir determinades fites igual”.

Ara moltes famílies que abans gaudien d’una vida sense estretors es troben en situacions realment delicades, fruit de la situació de crisi que viu el nostre país des del 2008, i que posa de manifest més que mai les desigualtats socials que existeixen.

Unes desigualtats que van afavorir la posada en marxa, l’any 2007, del programa CaixaProinfància, de l’Obra Social La Caixa, que durant aquests set anys ha atès 225.000 infants i adolescents de famílies que viuen per sota del llindar de pobresa relativa. Al director del programa, Jordi Longàs, li preocupa especialment que aquestes famílies “estiguin privats d’oportunitats educatives a l’escola i fora de l’escola”.

“Sabem que més del 50% de la infància amb pobresa no prospera a l’escola i, en quedar fora de la formació, està quasi condemnada a viure al marge del món del treball i sense projectes de futur”, subratlla Longàs. La pobresa, en el món occidental, sovint exclou i estigmatitza i és que, com assenyala el director de CaixaProinfància, “és difícil créixer quan l’entorn familiar i més proper no pot assegurar uns mínims d’estabilitat emocional i benestar”.

Treball en xarxa

El programa CaixaProinfància aplega més de 350 entitats socials que acompanyen les famílies i els infants que pateixen situacions de pobresa o desigualtat social. Aquestes entitats, organitzades en xarxes, s’acosten personalment al context i la realitat de cadascuna de les famílies, els donen suport i les ajuden en l’educació dels seus fills. “Fem un acompanyament integral i continuat per donar suport a processos de creixement i emancipació”, explica Longàs. D’aquí que el programa fugi d’actuacions esporàdiques i que els compromisos que adquireixen durin tot un curs escolar “i es basin en objectius i plans de treball personalitzats per a cada família”, matisa Longàs.

El gruix del programa, tanmateix, s’orienta a millorar l’èxit escolar i enriquir l’entorn educatiu, fent activitats de lleure i educació de les competències parentals, unes actuacions que han demostrat que milloren els resultats acadèmics del 65% dels participants.

Compromís veïnal

L’any 1985 es creava a Sant Boi de Llobregat la Fundació Marianao, una iniciativa de veïns del barri preocupats pel context de profunda crisi i de dèficits que aleshores patien moltes famílies de la ciutat. “El primer pas va ser impulsar el Casal Infantil i Juvenil amb el propòsit d’oferir alternatives socials i educatives especialment als infants i joves en situació de risc i desigualtat”, explica el president de la Fundació, Josep Torrico.

Amb el temps han sorgit noves problemàtiques, com ara l’abandonament prematur dels estudis, la falta de recursos d’autonomia personal, la dificultats d’accés al món laboral i l’empobriment de les classes més populars, unes situacions a les quals s’intenta posar fre des de la Fundació, que atén anualment uns 1.800 infants i adolescents.