Melville, l’autor de Moby Dick, dedica un capítol sencer del seu llibre a demostrar que el color més terrorífic és el blanc. El blanc del més perillós dels óssos i del més terrible dels taurons; el blanc de les solituds gelades i de les boires impenetrables; el blanc “que fa més pànic a l’ànima que el vermell espantós de la sang”.
Entre els nombrosos exemples de coses blanques i terribles fa servir set cops derivats de la paraula llet, però no com a nom sinó com a adjectiu: “La lletosa blancor”. Melville no diu que temi la llet, però molts pares sembla que tinguin por de la seva blancor. Per què, si no, se senten obligats a fer que tingui un altre color (habitualment marró quan està en forma líquida, i rosat o grogós quan està en forma de iogurt o derivat)? I un altre gust, esclar. Més dolç. Curiosament, els nens petits prenen el pit (i la llet també és blanca) o el biberó durant mesos i anys, però el primer cop que els ofereixen llet en un got sembla que per alguna misteriosa raó hagi de portar sucre, xocolata o totes dues coses. Però, ¿no prenia llet blanca i pura la setmana passada? “És que sense xocolata no se la pren...”, diuen.
Sí. Probablement els nens petits prenen més quantitat de llet amb xocolata o sucre que sense. Precisament aquest -evitar que prenguin massa llet-és un dels motius per recomanar que no facin servir el biberó després de l’any. O pit o llet en got. Els nostres nens ja mengen massa. Mengen massa en general, i d’aquí la greu epidèmia d’obesitat infantil que patim, i mengen massa làctics en particular. No és bona idea afegir-hi sucre perquè encara en mengin més. Hi ha nens de dos o tres anys que prenen cada dia gairebé litre i mig entre llet i derivats, sobretot derivats ensucrats d’aquells que “estimulen les defenses” i tot això. Si els oferissin llet blanca, sense sucre ni cacau, probablement en prendrien molta menys (i també menys sucre!), i així podrien menjar coses sanes, com cigrons, pomes o macarrons.
El iogurt blanc, natural, sense sucre, es pot considerar equivalent a la llet. Qüestió de preferències. Quasi tots els altres derivats làctics porten sucre, sovint molt de sucre. El iogurt amb fruita i el de gustos porten deu grams de sucre (una barbaritat, més d’un sobret i mig). Un nen petit pot prendre perfectament el iogurt sense sucre (“És que és molt àcid!”, diuen. Doncs més àcida és la fruita!) És normal que els nostres fills mengin algun cop xocolata, sucre o llaminadures. Però esperem com a mínim que ho demanin. Mentre no sàpiguen que existeixen aquestes coses, poden prendre la llet i el iogurt completament blancs. Sense por.
