Començar un curs amb alumnes nous suposa, per part del professor, l’esforç per retenir cares, noms i actituds. Per part seva intenten descobrir quins són els teus punts forts i els febles i així classificar-te entre els bons o els dolents. Aquesta és la batalla del primer trimestre. L’experiència em diu que si ho faig bé la resta de curs serà més plàcida. Per contra, cada grup té una fixació negativa amb almenys un docent, que intenten crucificar ja sigui home o dona i sigui quina sigui la matèria que imparteix. Quan ets nou has d’evitar estar entre els possibles màrtirs o et plantejaràs seriosament canviar de professió.
La majoria d’alumnes individualment són encantadors, però en grup sovint la seva crueltat i mala educació sorprendrien els seus pares. De cursos de formació n’he fet uns quants, però com més obligatoris han estat més inútils els he trobat, almenys per sobreviure al meu dia a dia a l’aula. Trobo a faltar propostes pràctiques a situacions complexes. Jo he gestionat a l’aula baralles, robatoris i drames i he hagut de prendre decisions per intuïció i supervivència.
Només el primer any de fer classe vaig assistir a un curs que simulava possibles situacions conflictives. Per molt que ho vulguis programar tot, una classe de l’ESO és una acumulació d’imprevistos. Les batalletes són les que t’ajuden a madurar individualment i crec que seria molt recomanable que aquestes experiències reals es poguessin compartir. A mi em va la pràctica i deixo la teoria per als que estan alliberats d’impartir vint hores de classe setmanals amb adolescents.
Tot això m’ho ha fet pensar la lectura d’un llibre que recopila fins a un centenar de “situacions extraordinàries” relacionades amb les aules. Els professors Jordi de Manuel i Paz Montserrat, amb la complicitat de Cossetània Edicions, han publicat un recull vivíssim del que suposa l’ofici tan des del punt de vista del docent com dels alumnes. Hi trobem històries divertides, increïbles i tendres. En totes t’hi pots sentir identificat. Sovint aprenem més d’aquests “capítols extraordinaris” que no de tanta teoria de manual. Compartir experiències construeix persones. Ho veig cada dia amb els meus fills. Ja els puc teoritzar sobre el que els pot passar si no em fan cas. Fins que no s’ho troben no ho aprenen.
