"Tenim la tele a les golfes"

Hi ha qui hi té reticències en això d'adoptar. En el nostre cas tot va anar rodat. De fet, els nens van venir amb allò que es diu un pa sota el braç, perquè recordo que era allà, a Sibèria, i em van trucar del Super3 per dir-me que pensaven en mi per fer el paper del Pau.

Sibèria!

Vam fer dos viatges a Novosibirsk. El primer va ser un gener. Estàvem a 47 graus sota zero. Però tot va anar molt bé. Nosaltres volíem adoptar dos germans i d'entrada ens ho van intentar treure del cap. Però ho teníem clar. Pensàvem que era millor fer l'esforç una sola vegada. Altres pares fan primer una adopció i després una altra. Quan comences a estar tranquil, has de tornar a iniciar tots els tràmits.

De sobte, la casa s'omple.

Ho recordo com una època de molta alegria, l'alegria de saber que finalment ens havíem trobat tots quatre. La Cristina tenia 3 anys i ja parlava. L'Stanislav, amb un any i mig, tot just començava a caminar. Passen coses molt curioses.

Com ara?

Jo havia anat amb Els Comediants a actuar a Moscou. Vam fer un gran muntatge a la plaça Roja. Això era el 2003. Recordo que en tornar del viatge vaig dir a la meva parella que ens havíem de posar amb això dels fills, que se'ns covava l'arròs. Doncs resulta que aquelles mateixes setmanes, en algun lloc de Sibèria, ja estava naixent la nostra filla.

Fa vertigen pensar-ho.

Aquest és un dels encants d'adoptar: quan et diuen l'any que va néixer el teu fill, de sobte descobreixes que, sense saber-ho, ja fa anys que ets pare. I llavors mires enrere en la teva vida i vas pensant en el que devies estar fent mentre el teu fill naixia, o començava a caminar, o li sortia la primera dent.

Què feu plegats?

Amb el Joan juguem a futbol al passadís de casa. A la Cristina li agrada patinar. Ella es posa els patins, jo agafo la bici i anem a fer un tomb, i jo l'arrossego. O també recullo cartrons pel carrer.

Cartrons, dius?

Sí. Els hi duc perquè muntin cases o juguin. El que no fan gaire és mirar la tele. Miren el Super3, però no cada dia. A casa la tele la tenim a les golfes. De fet, la miren més a casa dels avis. Una altra cosa que fan és ajudar-me en la meva feina.

Com?

A vegades, quan memoritzo un guió, el converteixo en un conte i els hi explico. Hi ha un aspecte del comportament dels nens que s'assembla força a la feina de l'actor.

Ah, sí?

Fixa't que quan els nens juguen o riuen ho fan amb una gran intensitat. No pensen més enllà del moment que estan vivint. I aquesta intensitat té molt a veure amb la feina d'actor. Actuar és posar també tot el sentiment en el moment present.

¿Fas teatre quan t'enfades?

Home, quan m'enfado procuro dominar les emocions, tot i que no sempre és fàcil. A vegades, quan he renyat els fills, he notat que em sortia de dins una vena dèspota que m'ha espantat. M'he hagut de dir: ui, frena. Però quan ha estat necessari, també els he dit que ho sentia.

¿Tornareu algun dia a Novosibirsk?

I tant!, i la Cristina ens farà d'intèrpret perquè ha continuat estudiant rus. Tenen Rússia molt present. De fet ens hem acostat a una altra cultura. I el Joan, quan s'enfada amb nosaltres, ens diu que se'n va a Rússia.

Descriu-me un moment de fa sis anys.

Em va impressionar la calidesa de les dones que treballaven a l'orfenat. Eren molt maternals. Recordo una imatge de quan ja ens acomiadàvem. Una d'aquelles dones extraordinàries es va acostar a la Cristina i la va senyar, li va fer el senyal de la creu. Així li va desitjar sort a la vida.