L'audiovisual i les 'telecos', indústries ben diferents

Per demostrar els avantatges de disposar a casa d'una connexió de fibra òptica, Telefónica oferia al seu estand del Mobile World Congress demostracions de televisió d'ultra alta definició, en un nou format anomenat 4K que quadruplica la resolució dels televisors HD actuals. Per entendre'ns, una qualitat d'imatge equivalent a la dels smartphones de gamma més alta, però visionada en pantalles de la mida de la taula de menjador d'una família nombrosa.

Els fabricants japonesos i coreans d'aquests aparells tenen al davant el mateix repte que amb els d'imatge tridimensional: la falta de contingut audiovisual amb qualitat 4K. El peix que es mossega la cua: si no hi ha prou programació, no es venen equips, i ningú s'esforçarà a produir programació si no hi ha equips per veure-la. De fet, ja busquen mercats alternatius per a la tecnologia: un és fer-los servir en restaurants o altres establiments sense bones vistes exteriors, simulant finestres obertes a paisatges espectaculars.

Una de les empreses que marcaran la pauta del futur del 4K és Sony, que fabrica televisors i té estudis de producció de cinema i TV. Un dels seus responsables a l'Estat em deia que si els videoclubs digitals lloguen les pel·lícules de resolució normal a uns quatre euros i les d'alta definició a uns sis, preveuen que les del nou format costin uns nou euros. I no vaig poder evitar comparar la posició de la indústria del contingut amb la de les operadores de telecomunicacions, que no només no es poden permetre cobrar més als clients amb cada salt de millora en les prestacions, sinó que han de mantenir els preus o fins i tot abaixar-los: quan van sortir les línies de mòbil 3G, costaven el mateix que les 2G, i ja tenen clar que quan comencin a desplegar la quarta generació -prevista per al 2015, però ara el govern diu que potser avançarà un any la disponibilitat de freqüències-, no podran incrementar les tarifes. I després les majors es queixen de les descàrregues il·legals.