Xavier Fina: "La llei del mecenatge actual està feta des de la desconfiança"

La llei de mecenatge del 1994, modificada el 2002, preveu desgravacions de fins al 25% de l'IRPF per a les persones que facin donatius. Tot i això, aquests donatius només proporcionen beneficis fiscals si es fan a fundacions, i només arriben al 25% si s'inverteixen en projectes que apareixen a la llista de prioritaris que té el govern espanyol. En aquest context, el micromecenatge intenta obrir-se camí i fomentar la implicació dels mecenes no adinerats amb els artistes.

Quin és el panorama actual pel mecenatge?

La principal conseqüència de la llei és que el panorama cultural està dominat per les grans fundacions, més fàcils de ser controlades pel govern. Per aquest motiu penso que és una llei feta des de la desconfiança. Aquestes fundacions fan de lobi entre els diputats al Congrés, que negocien amb el govern la inclusió d'aquestes fundacions en la llista de projectes prioritaris i, per tant, que més desgravació proporcionen als seus mecenes.

Què aporta el micro-mecenatge al sector?

És un territori intermedi entre consumir, donar suport i participar. És una manera diferent de consumir, amb més implicació i més singularitzada, sense deixar de ser una acció col·lectiva, ja que les iniciatives de micromecenatge de més èxit són el que es coneix com a crowdfunding , un finançament en grup. Podríem dir que és un consum més toyotista que fordista . El concepte, però, és diferent de la figura del mecenes històric. Els grans mecenes, en certa manera, compraven l'artista però no estaven comprant l'obra, que encara no existia. D'alguna manera, era com dir-li: "Confio en el teu talent i vull que el desenvolupis". El mecenes preferia que en lloc d'haver de fer de pagès, una persona pugui dedicar-se a crear. En el micromecenatge, jo no pago a un grup de música per tenir el seu disc abans que la resta sinó que ho faig per assegurar-me que poden seguir treballant de músics. I, a més, si me'l donen firmat i em conviden a un assaig, és un intercanvi que està molt en l'àmbit del que és simbòlic.

Per tant, ¿els artistes ofereixen més que el seu producte?

Fins a cert punt, sí. Tot i això, també hi ha perversions. De fet, una empresa de París, en aquests moments, lloga artistes com a persones de companyia. És una pràctica que està molt a prop de la prostitució de luxe, les escorts . Comences amb aquest tema de recompenses intangibles per als mecenes i una empresa de viatges troba que hi ha persones que volen sopar amb un artista. Doncs a tant l'hora!

¿La llei actual preveu el micromecenatge?

No, ara mateix aquestes accions estan considerades una compravenda normal i corrent i, en lloc de proporcionar algun avantatge fiscal que doni incentius al mecenes, estan gravades amb IVA com qualsevol transacció, de manera que no només no beneficien econòmicament el mecenes sinó que perjudiquen l'artista, que veu com un 21% de la donació se la queda l'Estat. No és fàcil que la llei ho prevegi però ho hauria de fer, ja que una de les filosofies del micromecenatge és, a part de crear una xarxa, desmentir la idea que només els milionaris poden ser mecenes. Tots podem ser-ho si volem.

¿Creu que la nova llei ho preveurà?

Confio que sí. El PP, com a mínim, ho tenia en el programa. A nivell català, el tripartit va intentar fer una llei del mecenatge pròpia però la conclusió de l'informe previ era que el marge d'actuació de Catalunya a nivell fiscal era tan baix que no tenia sentit. Esclar, en èpoques de crisi hi ha un cercle viciós. Quan és més necessari el mecenatge? Quan les aportacions públiques baixen. I les aportacions públiques baixen perquè tenen menys recursos. I en una època en què tenen menys recursos, ¿faran una llei de mecenatge que suprimeixi un impost per a un producte i, a sobre, la compra d'aquest producte desgravi un altre impost? Sempre s'ha dit que la llei del mecenatge és un estira-i-arronsa entre dos ministres, el d'Hisenda i el de Cultura. I en èpoques com l'actual, és clar quin dels dos té més poder en el govern.

Perfil

Xavier Fina dirigeix la consultoria ICC, una empresa que des del 1998 fa estudis sobre el sector cultural i que coneix el sector tant des de la perspectiva de l'administració com de les fundacions privades. Fina és un gran defensor del micromecenatge i considera que cal un canvi de mentalitat per acostar el mecenatge a les classes mitjanes i baixes, de manera que s'esborri el dogma segons el qual només els milionaris es poden permetre finançar artistes. A més, confia en les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies, ja que fan possible plataformes per desenvolupar el crowdfunding i creen xarxes en què els artistes poden buscar els seus mecenes i els mecenes descobrir nous artistes. La clau és la implicació i la participació en el procés creatiu i en el resultat tant de l'artista com del mecenes.