Fernández Pujals: el rei Mides que no va poder derrocar Fidel

EXCOMBATENT DE LA GUERRA del Vietnam. Enemic de la dictadura de Castro. Expizzer. Propietari de la finca de cavalls més gran d’Espanya. Cubà. Fill d’immigrants espanyols. Exdirectiu de Johnson & Johnson. Multimilionari i, des d’aquesta setmana, molt més multimilionari. Leopoldo Fernández Pujals és moltes coses. Però potser una el defineix amb més precisió: ambiciós. Gràcies a aquesta ambició va muntar Telepizza, un imperi que va començar de zero i que li va omplir la cartera el 1999 amb 300 milions d’euros: 1.000 vegades més que el que li havia costat arrencar el projecte, en una pizzeria de Madrid. Ha repetit la jugada amb Jazztel. Amb alguns canvis: ell no va parir l’empresa de telecomunicacions, però va comprar-ne un 25% de les accions, amb la companyia feta un desgavell, i afectada per la crisi de les puntcom. Aviat es van revaloritzar, Jazztel va començar a guanyar quota de mercat i a recuperar el favor dels inversors.

A la nova Jazztel, van començar a sortir-li pretendents que volien ser un dels supervivents de la consolidació que viu el mercat de les telecomunicacions. I, finalment, ha sigut Orange qui s’ha emportat la presa. La venda de l’empresa per 3.400 milions d’euros engreixa en 500 milions més la cartera de Pujals, resident a les Bahames. D’una tacada.

Fernández Pujals, de 67 anys, és fill d’una família benestant cubana. De pare notari i de mare arquitecta. Però van exiliar-se als Estats Units quan ell era un nen. El van obligar a estudiar. Però era un nen rebel, “un bala perduda”, tal com va explicar ell mateix en una entrevista el 1996. El van fer fora de diverses universitats, i va acabar a l’exèrcit dels Estats Units, combatent a Saigon, on va trobar la disciplina: “No tinc les mans tacades de sang”, assegura. En tornar de la guerra va acabar la carrera i va començar a treballar a Johnson & Johnson: primer a Amèrica i després a Europa. Quan va arribar a Madrid, traslladat per la multinacional, li van néixer les inquietuds d’emprenedor. Va muntar una pizzeria. I per trobar la fórmula secreta que convertís els clients en addictes, va començar a deixar-les tastar als nens del barri. “El secret és a la massa”, anunciaven després.

MENTRE AMASSAVA, l’imperi Telepizza li creixia a les mans, en ple boom del menjar ràpid, gràcies al que havia après als Estats Units, la Meca del colesterol i els contractes porqueria. Quan en va tenir prou, es va vendre les accions -previ desacord familiar, amb el seu germà i soci-. Les accions de l’empresa, que ja cotitzava, es van desplomar perquè se n’havia anat, però ell ja tenia el que buscava: “Els meus besavis van arribar a Cuba amb una mà al davant i l’altra al darrere, i algun va morir multimilionari; això em va encomanar les ganes d’intentar-ho”, va dir llavors a El Mundo.

Amb els diners, Fernández Pujals no només volia comprar cavalls espanyols (en té 650 en una finca de Segòvia), sinó també derrocar Fidel Castro: “Centraré les meves iniciatives en un màrqueting que el derroqui”, deia fa 18 anys. Fernández Pujals ha perdut poques batalles en els negocis. Més enllà, no ha tingut tanta sort: perdedor a la Guerra del Vietnam, els germans Castro tampoc han tremolat davant l’amenaça del rei Mides de la pizza.