Arnau Queralt: "La lluita per la sostenibilitat no es pot abandonar"
Arnau Queralt (Granollers, 1975) dirigeix el Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible, el CADS, des de l'octubre. L'òrgan va ser creat el 1998 per assessorar el Govern i promoure actuacions sobre medi ambient. En aquesta entrevista Queralt posa èmfasi en el camí que encara queda per fer vint anys després de la primera conferència de Rio i en els efectes de la crisi sobre la sostenibilitat.
¿Vint anys després de la Cimera de Rio 1992 creu que, globalment, es pot parlar d'avenços significatius?
Rio va marcar el tret de sortida d'un procés cap a la sostenibilitat i no podem parlar d'avenços satisfactoris. Els grans reptes que tenim sobre la taula continuen sent igual d'importants. També és cert que es tracta d'un àmbit molt extens de feina en què es mouen molts actors amb visions i interessos diferents, i això no permet esperar canvis ràpids.
¿Fins a quin punt han aconseguit les Agendes 21 els seus objectius?
L'Agenda 21 a escala global ha avançat poc però les Agendes 21 locals han tingut èxit. La Diputació de Barcelona ha fet una bona feina, però pocs municipis han agafat l'Agenda 21 per inspirar la política urbanística o els plans estratègics de signe econòmic. En canvi, sí que ha passat en els països del nord d'Europa.
¿La Convenció sobre Diversitat Biològica ha frenat la pèrdua de biodiversitat?
No. Es va marcar la fita mundial d'aturar aquest procés l'any 2010 però no es va aconseguir. La societat no és conscient encara de les implicacions que té la pèrdua de biodiversitat. No ho relacionem, per exemple, amb la pèrdua de serveis que obtenim dels ecosistemes.
¿Els principis de bona gestió i preservació dels boscos s'han aplicat?
Des del 1990 hem perdut 300 milions d'hectàrees de bosc, l'equivalent a la superfície de l'Argentina. A Rio 92 es va aprovar una declaració no vinculant per desacord entre Nord i Sud. S'ha avançat en la gestió certificada dels boscos -però és voluntari- i ara un 10% de la superfície forestal del planeta es gestiona amb criteris de sostenibilitat.
¿La línia traçada per la Convenció Marc sobre el Canvi Climàtic -de la qual es deriva el Protocol de Kyoto- ha estat correcta?
Ja hem anat veient els resultats de les cimeres internacionals. Copenhaguen va permetre observar una redistribució del poder. La Unió Europea, que marcava la pauta, va seguir amb propostes de màxims però va veure com les grans decisions les prenien els EUA, la Xina, l'Índia i altres grans països emergents, i arribaven a una entesa en funció dels interessos. La idea del gran acord per reduir les emissions és compartida, però el problema segueix sent el percentatge que se li dóna.
¿No hi havia consciència de la importància de la pobresa el 1992?
Sí que hi havia la consciència que difícilment es podia parlar de sostenibilitat amb milions de persones vivint sota el llindar de la pobresa. Ara aquesta qüestió s'ha fet explícita i s'ha acabat convertint en un punt focal del debat que hi ha en relació amb l'economia verda.
¿És un handicap que Rio+20 coincideixi amb aquesta gran crisi?
És un handicap de cara a l'atenció dels mitjans de comunicació. No estem vivint com l'any 1992 la sensació que assistim a una gran trobada i no hi ha tantes expectatives. Però, sobretot pel que fa a l'economia verda, si obtenim resultats clars, ens pot ajudar a avançar la sortida de la crisi. Si a Rio+20 no hi ha grans èxits no significa que s'hagi acabat la lluita per la sostenibilitat. Aquesta lluita no es pot abandonar.
