Efímers Tema del dia 19/04/2014

Assaig de conversa a Sarrià

Julià De Jòdar
2 min

EscriptorUna vegada, fa molts anys, que jo era jove i una mica crèdul, vaig conèixer Gabriel García Márquez, en granota de treball, i la seva dona, Mercedes, molt pentinada, a la casa de l’avinguda de Sarrià dels meus amics Enric Sió i Guillermina Motta, ben casats, aleshores. Feia tres anys que havia llegit d’una tirada Cien años de soledad, i vaig tenir la gosadia de preguntar-li per Faulkner. I ell em va dir més o menys això:

“Al principi de la seva carrera, a primer cop d’ull, William Faulkner no semblava un lletraferit. Li agradava escriure com li agradava beure cervesa amb els amics, després de pintar terrasses a les tardes, però escrivia massa a raig per ser-ne gaire conscient. Ell practicava l’escriptura amb el mateix fatalisme aparent amb què agafava feines dures, com quan els editors de Nova York li van rebutjar Santuari i es va haver de guanyar la vida tirant palades de carbó en una central elèctrica. Faulkner era un cavaller empobrit del Sud que es va inventar un personatge d’heroi en una guerra que no havia fet, abans de tornar al seu bressol per fer-se càrrec de l’única tradició que havia conegut. Tot i l’atmosfera aterridora de què va farcir les seves novel·les, i malgrat una misantropia ferotge, Faulkner va ser bàsicament un cervell immadur per a la seva complexitat, bromista, procliu a les improvisacions poc meditades. En la seva obra hi treu el nas una certa picardia, una visió indirectament còmica de la vida. Una visió picant, turmentada i ambigua. La seva complexitat era secreta i violenta. Durant molt de temps es va donar per fet que Faulkner era un «realista del Sud», però la seva relació amb el Sud no ha estat mai ben entesa. En una altra època, Faulkner hauria estat un dels novel·listes romàntics més importants del món, com ho continua sent en certa mesura. L’admiració, l’acceptació i la repugnància pel Sud anaven de bracet al cap de Faulkner”.

Això penso que em va dir, perquè, a vegades, el somni atrapa al vol el que li convé.

-I tu, ets un novel·lista romàntic?

-Oh i tant -em va dir-, l’últim novel·lista romàntic d’Amèrica. ¿Has llegit La hojarasca? Allà comença tot. Bé, tot comença amb Antígona, però aleshores jo no ho sabia. A Colòmbia també portàvem a sobre la maledicció de totes les guerres. Fixa-t’hi bé, en dèiem la de los Mil Días, però ja dura tot el segle XX. Vosaltres també en sabeu un munt. ¿No és el vostre Espriu, que en parla?

Corria l’any 1970.

stats