Barcelona: una plaça menys ‘dura’ per a l’independentisme
El sí-sí va gairebé doblar el vot de CiU, ERC, la CUP i SI a les locals
Amb una població de més d’1,6 milions de persones i un cens estimat d’1,3 (comptabilitzant les persones immigrades i les d’entre 16 i 18 anys), Barcelona s’erigeix com una plaça cabdal per a qualsevol opció en un referèndum d’independència. Considerada fa uns anys un impediment per a qualsevol aspiració sobiranista, el Cap i Casal s’ha anat convertint, malgrat que amb totes les seves complexitats, en una plaça forta per al sí. Barcelona ja va sorprendre en la consulta feta l’any 2010 per la seva participació elevada: en aquella consulta informal hi van votar 257.645 persones, el 21,37% del cens.
Diumenge la mobilització es va duplicar: 507.454 persones van anar a algun dels 149 punts de votació, molts menys que en un procés electoral normal. Sobre el total de persones immigrades i comptabilitzant també els joves de 16 i 17 anys, la xifra significa que hi van participar el 37,2% de les persones amb dret a vot, una xifra superior a la mitjana catalana, del 36%. El sí-sí es va imposar amb el 78,4% dels vots, el sí-no va obtenir el 12,88% i el no el 4,49%.
En global, la consulta de diumenge va aconseguir mobilitzar més veïns que els votants de CiU, ERC, la CUP i SI en les eleccions autonòmiques del 2012. Fa dos anys van aconseguir 380.000 vots, 17.000 menys que diumenge el sí-sí. No obstant això, el patró no és igual en cada districte: mentre que en alguns la mobilització va ser quantitativament intensa (Gràcia i Sarrià-Sant Gervasi), en d’altres, com Nou Barris, no.
Gràcia i Ciutat Vella, als extrems
El districte de Gràcia va ser on la participació de diumenge va ser més elevada. Hi van votar el 45,9% de les persones amb dret a vot. A l’altre extrem hi ha Ciutat Vella, amb només el 21% de participació.
Per captar acuradament la mobilització del 9-N, un instrument útil és comparar la participació de diumenge amb la de les municipals del 2011. Tot i que el cens i la convocatòria difereixen, la comparativa pot permetre entendre la mobilització en diferents barris. Així, s’observa que tot i la intensa mobilització del 9-N, la participació en tots els districtes va ser més baixa que en unes municipals, unes eleccions que (europees a banda) registren sempre unes xifres més baixes de ciutadans a les urnes.
Aquest patró és aplicable a tots els districtes, tot i que amb graus diversos. Així, a Gràcia la participació del 9-N va ser molt semblant a la de les eleccions del 2011. En canvi, a Nou Barris la participació de diumenge va ser 24 punts percentuals inferior (diumenge hi va votar el 24% del cens i el 2011 el 47,6%). D’altra banda, és força destacable la mobilització registrada a l’Eixample i, en menys grau, a Sant Martí, els dos districtes amb un cens poblacional més elevat.
Un dels interrogants que deixa la convocatòria de diumenge és si els partits sobiranistes aconseguiran atraure aquests vots. En les municipals del 2011, CiU, ERC-Unitat per Barcelona, la CUP i SI van aconseguir 226.678 vots. Diumenge el sí-sí en va obtenir 397.933. En unes municipals els paràmetres locals i els nacionals es barregen, però la conversió a l’independentisme de molts ciutadans durant els últims anys els fa lògicament més receptius al missatge dels partits sobiranistes. Fins i tot quan aquests missatges es dirigeixen a la gestió de la ciutat.
En un panorama que es preveu fragmentat -entre altres factors per l’aparició de Guanyem-, qui es quedi part d’aquests vots pot ser un factor decisiu per decidir el proper alcalde de la capital.
