Dossier 19/09/2012

La Corona i Catalunya

Xavier Casals
3 min

HISTORIADOR"El pitjor que podem fer és dividir forces, encoratjar dissensions, perseguir quimeres, aprofundir ferides. No són aquests temps bons per escodrinyar les essències", afirma la darrera carta del rei. El missatge palesa una anàlisi no gaire afinada del que passa a Catalunya: aquí ningú parla d'"essències", sinó d'impostos, i la separació no és una "quimera", sinó una opció viable per a molts catalans.

Aquesta manca de finezza manifesta una percepció errònia de la desafecció que impera al Principat vers l'Estat i corre el risc d'agreujar-la. La gran paradoxa és que Catalunya ha estat un baluard de la Corona des del discurs en català que Joan Carles I va fer el febrer del 1976, en la seva primera visita oficial: "Catalunya pot aportar a aquesta gran tasca comuna una contribució essencial i que no té preu. L'afecció dels catalans a la llibertat és llegendària, i sovint ha estat fins i tot heroica", va dir aleshores, i va establir una química formidable amb els catalans que ara sembla esvaïda. Tot plegat dibuixa un nou capítol en els importants vincles entre la Corona i el catalanisme teixits al llarg del segle XX.

Prat de la Riba i Cambó

En aquest sentit, un Enric Prat de la Riba pragmàtic va concebre la possibilitat de reestructurar l'Estat com un imperi federat similar al d'Àustria-Hongria, el Regne Unit o l'Alemanya unificada. La proposta permetria la convivència fructífera dels diversos nacionalismes de l'Estat, com detalla l'historiador Enric Ucelay-Da Cal a El imperialismo catalán . La idea ha tingut una llarga pervivència i Xavier Trias, quan era portaveu de CiU al Congrés el 2003, veia més convenient un "regne, capaç d'incloure altres nacionalitats com la catalana, que una república" per evitar enfrontaments. I concloïa que la Corona "és un paraigua magnífic", com ho demostraven els casos de Bèlgica (ara ja no tan exemplar per les seves constants crisis de govern, que han acabat per afectar el prestigi de la monarquia) o la Gran Bretanya (que està a punt d'afrontar un referèndum sobre la independència d'Escòcia sense que la monarquia s'hi hagi pronunciat). Fins i tot el 2011 el periodista Manuel Cuyàs va plantejar una independència coronada que "ens estalviaria problemes i gestions nacionals i internacionals". La carta reial segella aquesta via i marca una inflexió en les estretes i fluctuants relacions de Catalunya amb la monarquia.

Així, si bé Alfons XIII va donar suport a la dictadura anticatalanista de Miguel Primo de Rivera des del 1923, quan el general va dimitir el 1930 el rei va oferir a Francesc Cambó ser cap de govern per sortir de l'atzucac polític en què estava. Cambó va declinar l'oferta adduint que patia un càncer. Al seu torn, Don Joan de Borbó en el seu llarg exili va adoptar el significatiu títol de comte de Barcelona. Va triar aquest títol de sobirania equivalent al de rei (que no podia assumir sota el franquisme) perquè el vinculava a Catalunya. Hom ha apuntat que ho va fer influït per les classes de català que li va impartir Ferran Valls i Taberner.

El príncep de Girona

Avui cal pensar que l'impacte de la carta possiblement ha fet baixar la popularitat de la Corona entre els catalans, ja tocada per l'afer Urdangarin i la cacera de Botswana. Tot indica que l'encarregat de tornar a articular ponts amb Catalunya haurà de ser Felip de Borbó en la seva qualitat de príncep de Girona. Tanmateix, Felip ha merescut crítiques al respecte del dinastòleg i antic donjoanista Armand de Fluvià, que en el seu blog apunta que "ha tardat 43 anys a venerar la patrona de Catalunya [la Moreneta] i [...] mai no ha ordenat que quan és a Catalunya, el seu títol principal sigui el de príncep de Girona i no el de príncep d'Astúries". La Corona, en suma, té un munt de feina a fer si vol recuperar l'esperit del 1976. Se'n sortirà?

stats