Alguns han descobert amb gran esglai que Rafael Casanova va cridar a les armes l’11 de setembre “per la llibertat d’Espanya”. (De fet, va dir “per la nostra pàtria, i per la llibertat de tot Espanya”, però tant li fa.) Que ningú s’exclami; això té tota la lògica del món (del món del 1714, esclar). Per als catalans de l’època Espanya no era cap amenaça, sinó el mantell protector davant l’assimilisme castellà. Espanya -les Espanyes- era el nom que contenia tota la diversitat d’una monarquia composta. I els catalans, al mateix temps que defensaven les lleis i constitucions de la terra, maldaven per impedir que Castella fes apropiació indeguda d’un concepte plural, el marc que garantia la seva singularitat. Per això té tanta raó Albert Sánchez Piñol quan diu que el 1714 és el final polític de Catalunya, però també d’Espanya; el que ve després és una ampliació de Castella. I això, en gran mesura, explica tota la resta.
