Publicitat
Publicitat

He après a mirar el món des de l'Àfrica

L'Àfrica ara sembla que viu un estat d'implosió induïda: una conseqüència més del mapa colonial, generador infinit de conflictes -i del més de mig segle de polítiques nefastes-. Augiéras* deia que l'Àfrica és l'últim terreny d'experiències d'Occident: això ho han entès fins i tot els xinesos, que a més són immunes als segrestos perquè ningú mai no ha pagat cap rescat per un xinès i perquè a les ciutats de l'Àfrica francòfona des de fa més de vint anys s'han criat amb un film de kungfu cada dimecres, cosa que va tenir com a conseqüència un pànic absolut envers tot asiàtic, xinès o no.

Els nous conflictes africans s'assemblen a la pesca al mar amb dinamita: qui els fa petar està lluny i amagat. Com que la majoria de peixos morts no pugen mai a la superfície, les conseqüències són llargues i terribles.

Quan vaig anar a Mali per primer cop, l'any 1988, just acabava una sequera de sis o set anys: les llagostes arrasaven els camps de sembrat i, camí del riu, vam travessar boscos d'esquelets d'animals. En aquests anys es van instal·lar un poc pertot arreu aquells tirans més o menys pintorescos, Idi Amin, Mobutu i, a Mali, Moussa Traoré. Corrupció i misèria, però també una vitalitat i creativitat molt gran: d'aquesta anys són Farka Touré, Salif Keïta... Jo vaig viure la caiguda del tirà el 1991 com una conseqüència perifèrica de la primera Guerra del Golf. Llavors vaig decidir de quedar-me al país: Gao em semblava més real que Manhattan.

Quan va caure Moussa Traoré, jo anava amb piragua entre Ségou i Tombouctou. Quan vaig arribar a Gao ja hi havia un nou president. Jo ho entenia llavors com una degradació progressiva de l'antic poder colonial que ja no era capaç de dominar les extremitats més llunyanes, com els dits dels peus, que perden sensibilitat a poc a poc.

Sabia que Picasso treia un Cézanne o un Le Nain o un Greco per comparar-los amb els seus quadres, per saber si aguantaven o no: "Ça se tient ", deia. Jo faig servir l'Àfrica per això, em sembla. Pels meus quadres, però també pels llibres, la música i la gent. Hi ha coses que aguanten i altres que no. De fet, l'Àfrica -i quan dic l'Àfrica sempre vull dir Mali i, encara sent més concret, un microcosmos que és el país dogon- em serveix de mesura de totes les coses. Una manera de veure el món i una manera de veure's un mateix. Això implica també un compromís amb una gent que pateix la mancança de gairebé tot però que és capaç de generar pensament i modernitat amb la mateixa naturalitat que fan créixer el blat.

He après a mirar el món des de l'Àfrica: el contrari de l'orientalisme i del colonialisme. L'art com a forma de relacionar-se amb el món, una manera de ser i estar al món, de la perifèria cap al centre. No historicista ni pompier . Aquest diari és un assaig d'aquesta mirada a aquest món.

*François Augérias: escriptor i pintor francès (1924-1971) que Isaki Lacuesta utilitza d' alter ego de Barceló a Los pasos dobles.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT