Crítica de TVLa tornada del Salvados a La Sexta s’ha fet amb un programa que implicava cert impacte i expectatives: portar el líder d’ERC, Oriol Junqueras, a Sevilla per parlar amb una família andalusa sobre la voluntat d’independència. L’exercici televisiu es manté en la línia pedagògica de Jordi Évole de voler demostrar que, més enllà dels estirabots dels polítics, Catalunya i Espanya poden mantenir una actitud conciliadora i, vés a saber, fins i tot arribar a entendre’s.
No era innocent la sintonia que feia arrencar el programa. Un tema de Los Planetas que deia: “ No sé como te atreves / a venir a decirme que me quieres / cuando yo te he suplicado muchas veces / y jamás me hiciste caso. No sé como te atreves / a venir a pedirme que te acepte / cuando tú no has aceptado / ni una sola cosa de las que te digo”. Bon resum subliminar del punt de partida.
Els hàbits domèstics
En l’inici de la trobada de Junqueras amb la família hi havia certa sensació de demostrar que no som tan diferents: en hàbits domèstics, en tarannà i en organització familiar. No només per part del programa sinó del mateix Junqueras, que fins i tot explicava que tenia uns llençols iguals com per evidenciar que no és això el que ens fa diferents. Évole li va preguntar si ell era de fer migdiada (com si demostrés que fins i tot als catalans ens agrada practicar un hàbit tan espanyol després de dinar). I és quan veus que entre línies hi ha encara aquest intercanvi de fets tan elementals entre catalans i espanyols, aquesta sensació que ens hem d’explicar tant els uns als altres, que tens la sensació que devem estar molt lluny.
No deixa de ser curiós que encara tingui part d’espectacle demostrar que els catalans no tenen banyes ni cua i que els espanyols són capaços de mantenir una conversa civilitzada. Junqueras es va dedicar a haver d’explicar a la família andalusa fets que per a nosaltres són obvietats i els altres li preguntaven per tòpics sobre el país que ja hem sentit cinquanta mil vegades.
És per això que penses que potser el Salvados, en aquest sentit, deu tenir un impacte i un interès més gran a Espanya que no pas a Catalunya. Amb ulls autòctons ens feia més gràcia observar els detalls del llevataps, la marca del vi (una sola ampolla de Penedès era poc), o el recurs del llibre del Javier Cercas més que no pas tornar a escoltar els arguments de sempre.
Évole va ser hàbil comparant els anuncis electorals del PP i ERC com a inductors de la crispació entre Catalunya i Espanya. Menys encertat va estar traient l’esquetx de l’APM? quan va sortir l’etern argument de la manipulació que fa TV3 dels ciutadans. Va advertir que era humor, és cert. Però l’humor sempre té un context, i en aquest cas, per a algú que no ha vist mai TV3, induïa al malentès i reforçava aquesta idea de les masses manipulades des dels mitjans del govern.
Que truquin al tiet
Sobre les converses inicials a l’aeroport caldria destacar l’afirmació d’un andalús dolgut perquè creu que el distanciament amb els seus nebots que viuen a Catalunya és per culpa del nacionalisme. Esperem que aquests parents catalans estiguessin veient el Salvados i facin el favor de trucar al tiet. Si més no que aquest Salvados, com a mínim, hagi servit per unir una família.
