LLUITA CONTRA L’ESTAT ISLÀMIC, LA BATALLA PELS RECURSOS
Efímers Tema del dia 19/08/2014

L’aigua, l’altra arma de la guerra de l’Iraq

El combat a Mossul revela el valor estratègic de rius i preses

Cristina Mas
4 min

BarcelonaLa presa de Mossul, la més gran de l’Iraq, és el nucli de la guerra contra els jihadistes de l’Estat Islàmic (EI). Ahir el president nord-americà, Barack Obama, va proclamar que n’havien fet fora els islamistes, després de concentrar a la zona la meitat dels 68 atacs amb caces i drones llançats al país des del 8 d’agost. Els milicians kurds impedien l’accés a la premsa internacional per verificar la situació de la presa (que conté 12.000 milions de metres cúbics d’aigua i generadors per produir 1.010 megawatts d’energia), edificada pel règim de Saddam Hussein fa 30 anys com a símbol del seu poder i de la potència del país.

L’aigua és una de les claus de les guerres al Pròxim Orient. Els dos rius mesopotàmics, el Tigris i l’Eufrates, els canals, les preses, les depuradores i les plantes dessalinitzadores s’han convertit en objectius militars tant a l’Iraq com a Síria. “Les principals ofensives de l’Estat Islàmic busquen assegurar-se el control de l’aigua, que és un objectiu estratègic de tots els grups a l’Iraq, tan important com el petroli”, explica a l’ARA Michael Stephen, subdirector del Royal United Services Institute amb seu a Qatar. “És clau per tallar el subministrament als enemics: hem vist més d’un cop com l’exèrcit iraquià s’ha evaporat simplement perquè no podien resistir sense aigua ni aliments”, recorda.

Control de la població

L’aigua també és clau per controlar els civils. En el seu fulminant avenç els insurgents sunnites s’han volgut assegurar la dependència de les poblacions que ocupen. “Així que s’estableixen en un poble, distribueixen aigua, menjar i combustible. Això els dóna un control total sobre la zona, en un país on a l’estiu la temperatura supera els 45 graus”, afegeix Stephen. Darrere la presa de Mossul hi ha el control del reg (vital per al conreu de cereals a l’Iraq), de l’abastiment elèctric i de l’aigua potable de la ciutat i la seva perifèria. També han fet servir l’aigua com una arma de guerra contra les minories que persegueixen: la primera acció de l’EI als pobles de majoria cristiana de Tel Askof, Tel Keif i Qaramless va ser tallar l’aigua.

Els islamistes ja controlen dues preses a Síria i dues a l’Iraq, on, a més de Mossul, combaten per la de Haditha, que va ser un dels primers objectius de les forces especials nord-americanes en la invasió de l’Iraq el 2003. A l’abril els combatents de l’EI van prendre la presa de Fal·luja, a l’Eufrates, i van provocar una inundació per aïllar les tropes de Bagdad. Milers de persones de les ciutats de Karbal, Najaf, Babilònia i Nasiriya es van quedar sense aigua, i a la ciutat d’Abu Ghraib almenys 12.000 persones van perdre la casa, segons l’ONU, per les inundacions.

La batalla per l’aigua té també un vessant polític. Els jihadistes han proclamat un “califat” islàmic entre Síria i l’Iraq i el volen fer viable. “Estan intentant crear un estat islàmic, i per fer-lo realitat han de controlar els recursos. No tenen sortida al mar, i si no controlen l’aigua, els aliments i l’energia no poden establir un govern. Estan venent petroli, volen poder gestionar les collites, l’aigua potable... Si volen crear un país han de tenir tot això. No estan bojos: segueixen una lògica”, apunta Stephen. A l’altre costat, per als kurds l’aigua també és estratègica en la seva batalla per mantenir una autonomia a l’Iraq: el govern central els posa tota mena de traves perquè exporta el seu petroli i fa mesos que amenacen de tallar l’aixeta a Bagdad per pressionar en la negociació.

L’aigua a la guerra de Síria

L’aigua també és una arma tàctica en la guerra de Síria, com explicava fa uns dies Noumar Shamout, investigador de Chatham House: “Les infraestructures essencials estan a punt del col·lapse i tant l’EI com el règim de Baixar al-Assad saben que un vuitè estiu de sequera pot agreujar les crisis d’aigua i alimentàries i provocar encara més onades de refugiats després de tres anys de guerra. L’atac deliberat a les xarxes d’aigua és un problema quotidià”. Damasc -que havia construït la gran presa d’Al-Assad per alterar el curs de l’Eufrates en la seva pugna amb Bagdad- va acusar Turquia de reduir el cabal del riu. Al maig la meitat de la ciutat d’Alep, un dels bastions dels rebels on els jihadistes no tenen força, es va quedar sense aigua per l’atac a una estació de bombeig. Shamout recorda com “en una ciutat de tres milions d’habitants, hi havia gent bevent l’aigua dels bassals del carrer”.

Damasc talla l’aigua al feu dels jihadistes

L’aviació siriana va atacar ahir la ciutat de Raqqa, on l’Estat Islàmic va establir l’any passat el seu quarter general. Un dels bombadejos va destruir la planta d’aigua i va deixar milers de llars sense subministrament. Fins a aquest estiu, el règim de Baixar al-Assad no s’havia enfrontat als jihadistes i havia concentrat tota la seva força contra els grups rebels sorgits de la revolució del 2011, en el marc de la Primavera Àrab. Només aquests grups antigovernamentals havien combatut l’Estat Islàmic, que abans de començar la seva ofensiva sobre l’Iraq s’havia fet fort a Síria. Els rebels acusen el règim d’haver fomentat el creixement dels jihadistes (aliens als objectius del moviment popular) permetent l’entrada de combatents i d’armes com a força de xoc contra la revolució. Alguns analistes han qualificat l’estratègia de Damasc com la del “bomber piròman”: el règim sirià, que té el suport de l’Iran i de Hezbol·lah, la milícia xiïta libanesa, ara s’apunta a la guerra contra el terror de l’Estat Islàmic.

stats