Territori fins fa poc reservat gairebé en exclusiva als socialistes i, en menor mesura, als ecosocialistes, l’àrea metropolitana havia estat durant molts anys un territori hostil per a ERC. Per exemple, en les europees del 2009, l’aleshores coalició Europa dels Pobles va aconseguir imposar-se a només 5 municipis de la província de Barcelona. Semblava que la conurbació barcelonina fos un territori vetat per als republicans i que el partit estigués permanentment condemnat a cultivar i mantenir el vot independentista del rerepaís.
Tanmateix, després de les eleccions municipals del 2011, coincidint amb el declivi del PSC i de l’augment del sobiranisme, ERC comença a fer forat en l’àmbit municipal de la perifèria barcelonina. L’alcaldia d’Oriol Junqueras a Sant Vicenç dels Horts, en ple Baix Llobregat, n’és la prova més mediàtica, però la tendència s’observa a les autonòmiques del 2012 en altres localitats urbanes i densament poblades. Progressivament, el partit es fa un lloc en aquesta zona. I aquest diumenge arriba fins i tot a trencar les expectatives dels més optimistes. Els republicans no només guanyen a Catalunya, sinó que avancen de manera important a la demarcació de Barcelona, on aconsegueixen la victòria en un total de 162 municipis.
Això els permet, de retruc, ser el primer partit en gairebé el 50% dels municipis catalans. L’avenç és significatiu si tenim en compte que en ciutats com Mataró, Terrassa, Girona i Reus els republicans hi guanyen tot i no disposar de representació al consistori. I no només això, sinó que ERC esdevé la primera força a la ciutat de Barcelona, on té dos regidors i on va aconseguir poc més del 13% dels vots en les eleccions del 25 de novembre del 2012.
Les enquestes ja fa un cert temps que detecten la capacitat d’ERC d’obtenir un electorat més heterogeni, amb un perfil més divers que el tradicional votant republicà. L’electorat urbà no només es caracteritza pel sobiranisme, sinó per les seves posicions ideològicament d’esquerres i de canvi social. Sense aquesta ampliació de les bases no es pot entendre que ERC guanyi a la demarcació de Barcelona i s’alci com a primera força en sis capitals de comarca i, en general, penetri en sectors socials als quals el sobiranisme els ha estat llunyà.
En el conjunt del país la victòria d’ERC no es pot explicar, per tant, sense aquest avenç en l’àmbit metropolità, un territori que acumula el 63,5% de la població catalana. Un partit que vol aspirar a governar ha de ser capaç de treure uns bons resultats a la part del país més poblada, la que és també la més diversa socialment i on, en conseqüència, és més difícil fer-s’hi fort. ¿Serà capaç la formació republicana de suplantar part del rol que el PSC havia tingut històricament en aquesta zona? Sigui com sigui, de mica en mica, ERC pren posicions per estar en disposició de guanyar unes eleccions catalanes, un fenomen pràcticament impossible fa uns anys però que aquestes eleccions europees han insinuat de manera força creïble.
