L’enginyer que mai es queixa

AJosep Masabeu, ànima de l’ONG Braval, li brillen els ulls cada cop que parla de Glenn Caliba. “Estic molt content d’ell i dels que segueixen el seu camí”, confessa Masabeu, que diàriament pilota el treball de formació extraescolar de joves del Raval, fills de pares immigrants que aglutinen talent i reclamen un cop de mà. Les aules de l’entitat es converteixen cada tarda en una república mestissa: hi passen escolars d’una trentena d’orígens i religions diferents. En un barri amb la meitat de població immigrant i en el qual tres quartes parts dels habitants només tenen estudis de primària, unes quantes associacions han entès que receptar formació és sinònim de progrés. Caliba, de pares filipins instal·lats fa tres dècades a Barcelona, és el primer graduat universitari modelat al Braval. I ja ha accedit al món laboral. L’esforç ha donat resultats.

Tres anys després que l’ARA relatés la seva història d’èxit -quan estava a punt de graduar-se en enginyeria informàtica a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC)-, Caliba ha fet camí. Té 27 anys, conserva el somriure tímid d’alumne aplicat i al currículum ja hi pot detallar experiència en el sector. Va començar a buscar feina quan completava els estudis i de seguida li van sorgir oportunitats. Es va comprometre amb una empresa informàtica que desenvolupava un projecte vinculat a la música -una de les seves passions-, un lligam que va concloure aquest estiu però que tindrà continuïtat. “És una empresa amb un ambient força familiar, que està al costat de casa i en la qual em sento còmode”, afirma Caliba, el gran de tres germans, ara també universitaris. Ara es planteja fer-se autònom i combinar els encàrrecs dels que ja l’han vist treballar amb altres oportunitats que apareguin.

Alemanya, projecte aparcat

Mentre resol la vinculació laboral, aquest jove del Raval explota les seves habilitats. Va acabar el grau professional de piano al conservatori i va començar el grau d’orgue -tot i que no el va poder completar pels compromisos laborals-, també toca el violí i assaboreix Bach, cultiva les sis llengües que parla -català, castellà, anglès, alemany, ilocà i tagàlog, les dues últimes, pròpies de les Filipines- i ha fet un tastet en el món de la fotografia, una altra afició convertida ara en negoci pels encàrrecs que li arriben. De moment, ha quedat aparcat el futur professional a Alemanya, on s’havia imaginat progressant quan encara era universitari. Havia estudiat mig any a Karlsruhe, una estada Erasmus que va ser profitosa. “Molts joves han pensat el mateix que jo en els últims anys i potser vaig massa tard. M’interessava l’experiència en un altre país i la idea de perfeccionar l’alemany”, apunta. No ha marxat del carrer Joaquim Costa perquè entén que també és un lloc idoni per viure: té els amics a prop i continua col·laborant al Braval, ara com a mentor dels joves que volen emular-lo.

A casa s’ha amarat de la cultura de l’esforç, inculcada pels pares, orgullosos de veure que el fill gran té una carrera i progressa al món laboral i que els dos petits -Gershon i Génesis- fan el mateix trajecte. El primer estudia farmàcia i només li queda un curs per graduar-se, i el segon cursa nutrició i dietètica, tots dos a les aules de la Universitat de Barcelona (UB). Les renúncies i els anys de sacrifici del matrimoni -Martina Ramos i Amancio Caliba- han rebut una recompensa amb el progrés dels fills. “Els pares estan contents. Les coses podrien anar millor, però estem satisfets amb el que ha passat aquests últims tres anys. Els meus germans estan estudiant i no hem tingut problemes per pagar els estudis. Veient com treballen els nostres pares, nosaltres no podíem desaprofitar l’oportunitat que ens han donat”, raona aquest enginyer informàtic.

A la recerca de l’estabilitat

Caliba continua vivint amb els pares. Explica amb cert rubor que no té parella, tot i que ha esbossat el desig de formar una família, per repetir el camí dibuixat pels seus progenitors. “El que m’agradaria és tenir una situació més estable. Aquest estiu he estat a les Filipines i no acabaven d’entendre que amb 27 anys encara no estigués casat ni tingués fills”, admet. Fa tres anys admetia que les creences -la família abraça l’Església adventista- l’influiran a l’hora de trobar parella. De moment, ja han musculat la seva ètica pel treball. “La personalitat també es configura a partir del que creus”, reflexiona. Conscient de les dificultats que han superat els pares -que no van poder reprimir les llàgrimes el dia que van fer-se a la idea que el fill gran es graduaria-, afronta els problemes sense instal·lar-se en la cultura de la queixa. “Sempre recordem els nostres drets, però no volem assumir tan sovint els nostres deures”, lamenta. L’enginyer ha fet bo el sacrifici dels pares.