Carl Bildt és el ministre d’Afers Estrangers sortint del govern suec. L’home que sortia a les travesses com a futur cap de la diplomàcia europea i l’autor d’una piulada que ahir advertia del perill de “balcanització de les illes Britàniques”. Bildt -enviat especial de la UE als Balcans el 1995- associava la celebració d’un referèndum d’independència negociat entre Londres i Edimburg amb un desmembrament, el de l’antiga Iugoslàvia, que va acabar en genocidi. Segur que el suec no ha oblidat els dos anys que va passar a Bòsnia, però encara no ha entès què està passant a Europa.
Aquesta UE que s’ha obert a més d’una desena d’estats que van formar part de l’antiga Unió Soviètica, on els països petits i mitjans interactuen d’igual a igual amb els grans, i la cessió de sobirania a Brussel·les s’ha convertit en la solució d’emergència imposada per superar la crisi econòmica, ha canviat per complet la idea d’estat nació tal com s’entenia fins fa uns anys. L’investigador britànic Mark Leonard ho descriu ben gràficament. “Escòcia sembla el canari de la mina de la independència”, escriu. És el primer a avisar que aquesta UE organitzada al voltant del poder i la influència dels estats nació s’hauria de començar a replantejar el futur.
“No ens representen”
Fa temps que Europa té un problema de representativitat. Per una Escòcia que sempre ha estat laborista i ha abraçat el discurs dels valors socials del Partit Nacional Escocès, “viure sota un govern tory sembla absurd, com si els obliguessin a viure sota una força d’ocupació hostil”, deia l’escriptor Owen Jones a The Guardian. Els escocesos pel sí, o els catalans que l’11 de setembre van fer la V, senten que els seus interessos no estan ben representats a Londres o a Madrid. És per això que el moviment independentista escocès es va saber apropiar del discurs dels valors socials i la campanya pel sí ha fugit dels greuges històrics de Braveheart per parlar d’escoles bressol i baixes de maternitat.
L’èxit dels nous nacionalismes rau, segons l’analista Peter Kellner, en el fet que han intentat donar respostes al desencantament que provoquen les creixents desigualtats socials.
La UE s’entesta en la seva resposta asèptica dels “problemes interns” i és gairebé un secret que Durão Barroso va crear un grup de treball informal per estudiar el cas escocès. La realitat és que aquest “No ens representen” s’estén per Europa i es tradueix en vots de protesta, sovint més agressius. Precisament és a Suècia on l’extrema dreta s’ha convertit en tercera força. I al Regne Unit un partit euroescèptic i antiimmigració -UKIP- va ser el més votat en les europees d’enguany.
La campanya escocesa, a més, envia un altre missatge clar a Europa. Ni el discurs de la por ni la pressió exercida per les forces polítiques tradicionals, les grans associacions empresarials i els poders econòmics no han pogut impedir que el sí i el no s’igualessin els últims mesos. Londres ja ho sap i Brussel·les no pot seguir mirant cap a una altra banda.
