“No han aconseguit censurar res!”

BarcelonaMalestar. Disgust. Estupefacció. Aquestes van ser tres de les sensacions que Albert Sánchez Piñol va admetre que havia experimentat durant l’accidentat viatge de presentació als Països Baixos de la traducció al neerlandès de Victus. Isabel Martí, editora de La Campana, va convocar una roda de premsa d’urgència a última hora de la tarda perquè l’escriptor expliqués als periodistes com havia anat la cancel·lació de l’actea l’Institut Cervantes d’Utrecht, que estava prevista per dijous al vespre.

La petita sala de reunions de la seu del carrer Avenir estava atapeïda de periodistes. Des d’un racó, Josep Maria Espinàs observava l’expectació amb una mà plantada a la barbeta. Sánchez Piñol deia que no li venia gens de gust parlar -pràcticament acabava de baixar de l’avió-, però quan s’hi va posar va reconstruir els esdeveniments amb meticulositat. “En principi hi havia de fer dos actes. El primer dimecres, a Amsterdam, patrocinat per Diplocat [el Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya], i el segon dijous, a Utrecht, al local de l’Institut Cervantes -va començar-. El mateix matí de dimecres em van trucar de l’ambaixada espanyola, i no em va quedar gaire clar què volien. A la presentació d’Amsterdam hi havia un centenar de persones, i el col·loqui no hauria tingut res d’especial si no fos perquè al final de la conversa amb el traductor de Victus al neerlandès una secretària de l’ambaixada d’Espanya es va dedicar a desacreditar la novel·la dient, per exemple, que Felip V era molt estimat pels catalans i que el Decret de Nova Planta havia anat bé per a Catalunya, segons alguns historiadors. Des d’un punt de vista acadèmic no tenia ni cap ni peus. Portava el discurs escrit: era un plom, no acabava mai. Em va semblar que barrejar les paraules d’un funcionari amb les d’un novel·lista era estrany, això és el que li vaig respondre, i quan vaig acabar de dir això el públic va aplaudir i així vam donar per acabat l’acte”.

Conflicte diplomàtic

L’endemà el telèfon de Sánchez Piñol va tornar a sonar. “Em van dir que la presentació d’Utrecht d’aquell vespre se suspenia per por que es polititzés -va explicar-. Des de l’ambaixada no tenen res en contra del meu llibre, sinó contra Diplocat, i és un assumpte de la diplomàcia espanyola contra l’embrió de diplomàcia catalana”. L’escriptor va quedar “estupefacte”, però com que no tenia cap intenció “d’esbombar res” es va ficar en un bar d’Amsterdam. “Jo no volia dir res sobre aquest assumpte, però des de l’ambaixada es van oblidar de la reacció que tindrien els holandesos -va continuar Sánchez Piñol, que esquitxava el discurs amb alguna rialla nerviosa-. L’editorial holandesa, Signatuur, va enviar una nota de premsa als mitjans perquè trobaven inacceptable que se suspengués l’acte. La llibertat d’expressió és molt important, a Holanda, i cancel·lar la presentació va ser vist com un atac a aquest dret. Jo preferiria treure importància a tot plegat, però també trobo inadmissible que el cos diplomàtic espanyol faci aquestes coses, que són impresentables en certes latituds europees”.

A Sánchez Piñol li va semblar “humiliant” que a l’acte d’Amsterdam li haguessin enviat “una funcionària a fer una feina de marcatge” com la de la intervenció al final de l’acte. “A la presentació d’Amsterdam no hi va haver cap mena d’enfrontament -va recordar-. A l’inici, el presentador va dir: «Sigueu benvinguts, sigueu holandesos o espanyols». Hi havia un petit grup que van dir: «Catalans». I tot seguit el presentador va dir que li encantava aquesta diversitat. La presentació va anar com una seda fins que va intervenir la secretària de l’ambaixada, però tot i així no va passar res més. Ni tan sols hi havia senyeres, a la seu de Diplocat”. L’escriptor va remarcar que la situació posterior ha sigut, sobretot, “desagradable”. I va afegir: “Ha acabat disgustant molta gent, entre els quals l’editorial holandesa, però també la directora de l’Institut Cervantes d’Utrecht, que m’ha trucat aquest matí i estava igual d’entristida que jo”. A més d’haver passat unes hores “absurdes i kafkianes”, Sánchez Piñol ha pogut treure’n alguna reflexió. “Si es volia protegir la marca Espanya ha passat el contrari”. Atabalat i neguitós, un dels pocs moments en què va aixecar la veu va ser per referir-se al fet que l’ambaixada censurés la presentació d’Utrecht: “No han aconseguit censurar res! És un terme del segle passat”.

Al final de la roda de premsa, quan se li va demanar per aquelles declaracions de Rajoy en què l’agost del 2013 havia afirmat que estava llegint Victus i que “encara que era un llibre escrit en clau nacionalista” li semblava “molt interessant”, Sánchez Piñol va tornar a deixar anar una rialla nerviosa i va dir: “Al final acabaré preferint que els polítics no llegeixin literatura. Robert Louis Stevenson va escriure que un dia es va trobar amb un alt càrrec que li va dir que havia passat la nit llegint L’illa del tresor. Ell li va respondre que hauria preferit que en comptes de llegir la seva novel·la dediqués el seu temps a resoldre qüestions d’estat”.

L’empremta social de la novel·la

Isabel Martí, l’editora de La Campana, tampoc no acabava de creure’s el que havia passat a Utrecht. “Encara estic atònita -va explicar a l’ARA abans de la roda de premsa del seu autor-. Una prohibició com aquesta demostra una vegada més en quin país vivim. Com a ciutadana fins i tot m’espanta, perquè em pregunto: ¿fins on poden arribar aquesta gent?” Per Martí el cas Utrecht és una prova més que “vivim en una democràcia mig segrestada, ho acceptem i no ho hauríem de fer”. No entén l’actitud de l’Institut Cervantes, però elogia la valentia de l’escriptor: “L’Albert va voler escriure una novel·la que no fos només per distreure, que deixés una forta empremta social -explica Martí-. La literatura explica què passa en una societat, i el llibre s’hi ha col·locat just al centre, superant la substància literària, que és important també, perquè hi ha setze traduccions contractades, i els editors estrangers que s’hi han fixat no tenen res a veure amb qüestions polítiques”. Victus acaba d’aparèixer en neerlandès i italià, i la setmana vinent hauria d’arribar a les llibreries nord-americanes en edició de HarperCollins.