El dia que el PP va voler retenir el seu centre
L’extrema dreta vota Rajoy amb la pinça al nas i ell no creu que afers com el de l’avortament ho canviïn
Les organitzacions antiavortistes de l’Estat es van manifestar diumenge passat pels carrers de Madrid per pressionar en contra de la previsible retirada del polèmic avantprojecte de reforma de la llei de l’avortament del ja exministre Alberto Ruiz-Gallardón. La proposta de llei, que satisfeia plenament els sectors més conservadors de la societat, va ser finalment descartada pel govern Rajoy sota l’argument que no generava prou consens i que un canvi en el partit de govern de l’Estat suposaria la seva immediata derogació -una interpretació, ben curiosa, que no han aplicat amb la llei Wert i que tampoc van aplicar, en el seu moment, amb el Pla Hidrològic Nacional.
Ara bé, una de les raons de fons de la retirada del projecte cal buscar-la en el suport entre els mateixos votants del PP a una llei tan restrictiva com la que es plantejava. Tot i que entre els populars de ben segur que es disposava d’una enquesta pròpia que els detallava el suport a l’actual llei, les últimes dades públiques sobre la qüestió de l’avortament daten de principis del 2011. En aquell moment, podíem veure com, entre els votants populars a les eleccions del 2008, un de cada tres estava més a favor que en contra de l’avortament lliure (la resta hi estaven més en contra o totalment en contra).
Un grup molt minoritari
Per què un projecte de llei tan restrictiu i que ha generat tant de rebuig social ha pogut aguantar en l’agenda política durant tant de temps? Es podria plantejar la hipòtesi que l’extrema dreta, a Espanya, és molt voluminosa i que, per tant, té una forta capacitat per influir en l’agenda pública del govern. Ara bé, les dades del CIS, des de l’any 1996 -la primera victòria de José María Aznar- fins a l’actualitat, ho desacrediten ràpidament: les persones que se situen en els valors 9 i 10 de l’escala ideològica no han passat del 3% en tots aquests anys. Fins i tot les persones que se situen a la dreta representen un percentatge considerablement baix, especialment si ho comparem amb la resta de països d’Europa Occidental.
El posicionament en l’escala esquerra-dreta és un factor de pes que explica les opinions dels individus en relació a l’avortament. L’any 2011 el CIS va preguntar sobre el posicionament dels ciutadans en relació a l’avortament lliure, en una escala del 0 al 10. Les dades ens assenyalaven com entre les persones d’esquerra i extrema esquerra el suport a l’avortament lliure estava per sobre del 7. Entre els votants de centre superava de poc el 5, mentre que tant entre les persones de dreta com entre les d’extrema dreta el valor se situava a l’entorn del 4.
Tan important o més que això, però, és que entre els votants de dreta i especialment entre els d’extrema dreta, era on es donava més importància al tema de l’avortament -per sobre del 7, en contraposició amb les esquerres i el centre que s’hi quedaven per sota-. D’alguna manera, el PP es va veure forçat a incloure aquest posicionament en el seu programa amb l’objectiu d’atreure aquests potencials votants.
Amb tot, malgrat que l’extrema dreta no sigui nombrosa, té unes fermes conviccions en relació a l’avortament i, a més a més, fan del tema un cavall de batalla. Si ens fixem en les dades de suport electoral del PP per grups ideològics podrem quadrar el cercle: tal com ens mostra l’enquesta postelectoral del CIS per les últimes generals espanyoles, el 81% de les persones que es consideren de dreta van votar el PP, un percentatge que va pujar fins al 87% entre les persones d’extrema dreta. Tot i els percentatges tan alts de suport dins de les dretes, la victòria del PP no hauria estat possible sense el suport del 43% de centre.
La dreta i l’extrema dreta a l’Estat no són nombroses, però, en canvi, tenen posicionaments molt ferms en contra de l’avortament. La llei de Gallardón s’havia d’entendre com una manera de satisfer aquesta part de l’electorat del PP que li és tan fidel, sempre que no amenacés el flanc centrista. Però en un context en què el bipartidisme fa aigües, els populars sembla que han entès que, de cara a les generals de l’any vinent, és imprescindible mantenir el suport del centre, encara que això suposi perdre’n pels extrems. Paral·lelament, des del partit de Rajoy valoren que -tot i les recents amenaces- els individus d’extrema dreta no sembla que tinguin cap altra alternativa política viable a qui donar el suport i que, finalment, malgrat les divergències, els acabaran votant.
Desorientació després de la marxa enrere
El cop de volant de Rajoy ha sembrat la desorientació en les files del PP. Malgrat els esforços per projectar imatge d’unitat interna amb la decisió, el cert és que ha provocat un terratrèmol portes endins. Els populars havien de veure com dimarts els antiavortistes es concentraven davant de les seves seus per carregar contra el que consideren una traïció. Ahir la consigna del govern espanyol passava per les crides al “consens” en aquesta matèria. No pas sense veus que, com la del diputat popular Vicente Martínez-Pujalte, intentaven una reconciliació ara impossible amb els sectors antiavortistes més radicals reivindicant que “el PP té en els seus gens la defensa de la vida”. Però “l’evident” càlcul electoral ha pesat més, com reconeixia el president de la Comunitat de Madrid, Ignacio González. Per la seva banda, el líder de Noves Generacions de Tarragona, Néstor-Vicenç Abellán, va anunciar ahir que plega del partit per la “traïció” de Rajoy.
