Efímers Tema del dia 08/05/2012

Rato, l'home del 'miracle econòmic'... i de la bombolla

Joan Rusiñol
2 min
Rato, l'home del 'miracle econòmic'... i de la bombolla

MADRIDA Rodrigo Rato Figaredo (Madrid, 1949) se li reconeixen dues grans virtuts, essencials per dedicar-se a la política: una oratòria brillant, amb un afinat sentit de la ironia, i una alta capacitat per a la negociació. Dues eines que va haver de fer servir el 1996 per convèncer els mercats, Europa i els altres partits polítics que l'economia espanyola estaria a punt per l'entrada a l'euro. El ministre se'n va sortir teixint acords amb CiU, si bé, com recorda Jordi Pujol a Residuals o independents? , en aquell moment "semblava molt difícil" que s'acabés complint amb els criteris de Maastricht el 1999. La política econòmica del primer govern d'Aznar ha estat la gran taula de surf sobre la qual Rato s'ha mogut per damunt de les onades financeres els últims anys.

De fet, el PP va aconseguir tornar a la Moncloa l'any passat amb la promesa de repetir el miracle econòmic d'aleshores, abaixant impostos. A la memòria col·lectiva dels votants liberals i conservadors espanyols, l'exvicepresident econòmic simbolitza la part positiva d'aquells anys daurats del creixement. Tant és així que Mariano Rajoy el va fer reaparèixer a la campanya electoral del 2008, en un acte a Barcelona, per reforçar el votant centrista, en una ciutat que manté la petjada d'una forta economia productiva.

Quan el PP repeteix el mantra de "l'herència rebuda" no va més enllà dels set anys de govern socialista, obviant que la bombolla immobiliària es va anar inflant sota el mandat de Rato. Ell és el responsable de la llei liberalitzadora del sòl del 1998, aplicada només a mitges perquè el Tribunal Constitucional va dir que trepitjava competències autonòmiques. La seva política en aquest àmbit no va aturar la febre alcista dels preus de l'habitatge. El temps ha demostrat que, sobretot a la segona legislatura del PP, es va atiar un model que tenia els peus de fang.

Les grans privatitzacions d'empreses públiques també tenen el segell d'aquest polític que va començar militant a la dretanitzada Aliança Popular el 1979 i que un dia va acariciar el somni de ser el delfí del president espanyol.

Sense preveure la crisi

Perduda la batalla amb Rajoy per ser el candidat el 2004, Rato va reinventar-se com a director gerent del Fons Monetari Internacional. En va plegar abans d'hora, el 2007, cosa que va provocar un malestar considerable al PSOE i al PP. Temps després, un informe del grup auditor de l'FMI va criticar durament la seva gestió: havia estat incapaç de preveure la greu crisi que s'estava coent.

La tercera oportunitat li arriba a Bankia, d'on aconsegueix ser el número 1 al preu d'una guerra fratricida al si del PP entre Rajoy i Esperanza Aguirre, que volia col·locar-hi la seva mà dreta, Ignacio González. Ara l'encantador de serps ha perdut la màgia i Rajoy, que ja no se sent en deute amb ell, el deixa caure. Una altra aspiració frustrada per a un polític que volia ser banquer.

stats