Rouco: l’adéu de l’home que no va saber regnar

MadridUn any i mig després de ser escollit Papa, la primavera que va representar Francesc sembla que ha arribat per quedar-se a l’Església espanyola. El Sant Pare va acceptar ahir la renúncia del cardenal Antonio María Rouco Varela i va nomenar Carlos Osoro -fins avui arquebisbe de València- nou arquebisbe de Madrid. Un bisbe moderat, obert i pròxim, en contraposició amb l’estil dur, desafiador i allunyat de la ciutadania que simbolitza el cardenal gallec. Per a la capital del Túria, l’home triat pel Papa ha sigut el cardenal Antonio Cañizares, que torna a Espanya després del seu periple al Vaticà, però no per venir a Barcelona a substituir Lluís Martínez Sistach, tal com s’havia especulat en els àmbits eclesiàstics.

L’era de Rouco, el vicepapa espanyol, l’home que va voler fer de Madrid un Vaticà a la seva mida, ha culminat. No hi ha una data definitiva per retirar-se. Fins que Osoro prengui possessió de la diòcesi de Madrid, el prelat es mantindrà com a administrador apostòlic. Tot sembla indicar que Rouco Varela no desapareixerà del tot, i fins i tot encara avui hi ha dubtes sobre si voldrà continuar vivint al Palau Episcopal de Madrid. Però la veritat és que el seu temps ja ha passat.

Vint anys manant

Antonio María Rouco Varela (Villalba, Lugo, 1936) ha sigut, sense cap dubte, l’eclesiàstic amb més poder de la història d’Espanya recent. Després de vint anys governant a Madrid, i quatre mandats al capdavant de la Conferència Episcopal -amb l’únic interval del trienni 2005-2008-, el cardenal de Madrid ha superat tots els registres de permanència en el càrrec.

Un temps molt llarg en el qual l’Església espanyola ha aconseguit les seves cotes més baixes de popularitat. Al mateix temps, ha dilapidat l’exemple de moderació i influència que va mantenir la Conferència durant la Transició, gràcies al paper exercit pel cardenal Tarancón. Rouco, l’home que va voler regnar, va convertir Espanya en el laboratori d’idees de l’Església neocon, es va lliurar totalment als nous moviments ultraconservadors (Opus Dei, kikos, Comunió i Alliberament o els Legionarios de Cristo) i va anar arraconant a poc a poc les congregacions religioses i l’Església de base.

Osoro es trobarà una herència verinosa, ja que Rouco Varela deixa una Església fosca, tremendista, obsessionada per la moral sexual i amb una inclinació excessiva per una opció política més a la dreta que la mateixa dreta, i amb la defensa a ultrança de la família tradicional i de la unitat d’Espanya com a eixos.

Des de Madrid, Rouco Varela es va dedicar en cos i ànima a la tasca de reconquerir una Espanya que estava deixant de ser catòlica després de la caiguda del franquisme. Buscant complicitats amb la dreta liberal, primer d’Aznar i posteriorment d’Esperanza Aguirre -fins i tot Rajoy va ser vist com a enemic-. Va potenciar una dreta mediàtica a través dels micròfons de la Cope -i ara de 13TV-, en què l’insult i la difamació van arribar a tots els sectors, fins i tot l’eclesiàstic, que no es plegaven als seus postulats, i lliurant-se als moviments eclesials més conservadors per a una croada pública contra el matrimoni gai, l’educació per a la ciutadania, l’avortament o qualsevol model de família que no fos el tradicional.

Per dur a terme la seva tasca, Rouco va rebre el suport total de Joan Pau II i Benet XVI, els papes que el van nomenar i el van renovar com a membre de la poderosa Congregació de Bisbes, des d’on va aconseguir col·locar en diòcesis clau una majoria de bisbes neoconservadors. El resultat? Una Església espanyola monolítica i obsessionada per les prohibicions.

El model Rouco, com el de Franco, estava destinat a quedar atado y bien atado a través d’un successor nomenat a imatge i semblança del porprat gallec. El seu auxiliar, Fidel Herráez, o els arquebisbes de Toledo, Braulio Rodríguez, i el de Sevilla, Juan José Asenjo, havien de ser els escollits.

Tàndem Blázquez-Osoro

No obstant això, fa ara just un any, el conclave triava com a Papa Jorge Mario Bergoglio, el primer papa jesuïta. Rouco mai va amagar que l’argentí no era el seu candidat. Però no va voler acceptar que la seva estrella començava a apagar-se.

Des de llavors, el cardenal de Madrid ha anat perdent tots els suports. I, el que és més important, la seva influència. El 13 de març, només uns dies després que el papa Francesc rebés tots els bisbes espanyols, la Conferència Episcopal escollia Ricardo Blázquez com a president de l’Episcopat. L’avui arquebisbe electe de Madrid, Carlos Osoro, aconseguia llavors la vicepresidència. El tàndem Blázquez-Osoro, amb l’aquiescència d’una majoria de bisbes moderats, va començar un procés de reformes a la Conferència Episcopal que es preveia massa lent, atès que Rouco Varela, per estatuts, continuava present en totes i cadascuna de les comissions i comitès executius. I és que l’arquebisbe de Madrid continuava mantenint una sèrie de privilegis respecte a la resta de prelats. Ara Francesc ha decidit posar el punt final a aquesta situació. Acaba l’era Rouco. Comença la primavera per a l’Església espanyola. Massa tard? El temps ho dirà.