Publicitat
Publicitat

RACISME, UN SÍMBOL DESAPAREGUT

Sud-àfrica, el somni inacabat de Mandela

La relació entre blancs i negres, lluny de normalitzar-se un any després que morís

Primer aniversari sense Mandela, el referent d’un país i una societat dividits entre blancs i negres. Avui fa un any que moria Nelson Mandela, als 95, i deixava òrfena Sud-àfrica, que, quan es compleixen dues dècades des que va conquerir la democràcia, encara és lluny del somni de la reconciliació i la convivència normalitzada.

La reconciliació va ser l’objectiu de Mandela, més amoïnat per evitar una guerra civil i aconseguir la unitat de blancs i negres -a més de les minories índia i mestissa, també discriminades a l’apartheid- que pels èxits econòmics. “No se’l pot jutjar ara pel que va fer, la reconciliació exigia sacrificis”, afirma Verne Harris, arxiver de la Fundació Mandela. També la periodista Sisonke Msimang li concedeix aquest punt quan afirma que “sempre va saber actuar bé en cada situació”, des de la lluita armada en la joventut fins a l’activisme social un cop ja jubilat.

Mandela era tan conscient que el país necessitava unitat que va voler donar exemple, també per un sentit pragmàtic, no desfent-se dels funcionaris blancs del vell règim de l’apartheid sinó integrant-los amb treballadors negres. Era una tasca titànica per a una inèrcia de segles de discriminació, però “la seva magnanimitat i caràcter li van permetre tapar esquerdes sobre el paper”, assenyala John Endres, el director de Good Governance Africa.

La pell, identitat primària

Ara, vint anys després, la llengua -n’hi ha onze d’oficials amb el mateix reconeixement a la Constitució-, el color de la pell i l’ètnia continuen sent els valors amb què s’identifiquen els ciutadans. És cert que la mort i enterrament del vell president i la celebració del Mundial de futbol del 2010 van fer créixer un orgull nacional, però, com indica el baròmetre de l’Institut de la Justícia i la Reconciliació, ha sigut flor d’un dia i el sentiment va caient. També cauen els que creuen que és possible o desitjable una Sud-àfrica unida, que per primer cop se situen per sota del 55%.

Mandela va estrenar per a la nova Sud-àfrica un himne i una bandera integradors i, fins i tot, va dissenyar un calendari de festius glossant la unió, però les diferències entre comunitats continuen marcant el dia a dia. Per una banda, perquè el gruix dels negres -el 80% de la població- continuen als vells guetos construïts per l’apartheid en l’afany de preservar la tranquil·litat dels privilegiats blancs, tan sols el 9% del cens. A més, els negres arrosseguen segles de nul·la o escassa educació i ocupen els pitjors llocs de treball. Amb tot, el baròmetre mostra una dada per a l’esperança perquè constata que avui hi ha menys desconfiança interracial que fa deu anys.

N’hi ha que parlen de societats paral·leles, un concepte confirmat pels resultats del baròmetre, presentat aquesta setmana. Només una quarta part dels sud-africans comparteixen el temps d’oci amb gent d’altres comunitats, encara que fa una dècada només eren el 10%. Els més pobres són els que es queden “al marge de les interrelacions”, mentre que els més rics tenen l’oportunitat de barrejar-se.

Generacions joves

Per l’arxiver Harris, és qüestió de temps, i en posa com a exemple el seu fill universitari, que té una nòvia negra i una colla d’amics diversos. Les dades de l’Institut de la Justícia i la Reconciliació mostren, però, que en l’última dècada ha anat baixant “el desig de conèixer” persones de l’altra comunitat, que ha passat del 32% el 2003 al 19% el 2013. Tampoc no acaben d’animar-se els que admeten que acceptarien sense problemes tenir un veí, un amic o una parella d’una altra comunitat, amb percentatges inferiors al 60% en tots els col·lectius. “Són els clarobscurs de l’actual Sud-àfrica”, conclou l’informe.

Per Endres, el llegat de Mandela de la reconciliació “s’esvaeix” i el país se sent “més i més dividit”, en part, diu, perquè l’oficialista Congrés Nacional Africà, al govern des del 1994, “presta més atenció a la protecció dels seus líders corruptes mentre les classes més baixes es barallen per les engrunes”.

Són molts anys de matxacar que blancs i negres havien de viure separats pel “bon veïnatge”, com insistia l’ideòleg de l’apartheid Hendrik Verwoerd per justificar-se de les acusacions de racisme. L’Església, l’escola, famílies, mitjans de comunicació... normalitzaven el racisme.

La Lucie Bokola i l’Anamari Wessels parlen amb una tassa de te a les mans a la cuina de la casa de la segona. No són amigues ni tenen cap altra relació que l’estrictament laboral. La primera fa feines a la casa des de fa gairebé una dècada i totes dues coincideixen que “intenten acostumar-se a la nova Sud-àfrica”. Riuen juntes, però un cop la Lucie acaba la seva jornada laboral torna a Alexandra, un antic gueto negre on va viure Mandela quan als anys 40 va arribar a Johannesburg. L’Anamari treballa a la seva torre amb jardí i piscina a Parkhurst, un dels barris tradicionals de la classe mitjana blanca. L’Anamari és una blanca afrikaner i la Luci una negra tsonga. Segons les estadístiques, la blanca guanya sis cops més. L’estampa de la cuina hauria sigut molt diferent durant l’apartheid. “Mai de la vida la minyona feia servir els mateixos coberts de la meva família, teníem gots i plats per a ella i dormia en una habitació del pati del darrere”, recorda l’Anamari, una consultora per facilitar la integració laboral dels negres. Al seu costat, la Lucie afegeix que no se li hauria “acudit anar al lavabo dels senyors” durant la segregació, quan la majoria tenia clar quin era “el seu lloc”. Els anys han provocat, a més, amnèsia i, en una dècada, la percepció que l’apartheid era un crim contra la humanitat ha descendit deu punts. Entre els privilegiats blancs, el 52% condemnen el règim, mentre que hi ha un 20% de negres que no el veuen negatiu.

El somni de Mandela continua, però a poc a poc, reflexiona l’Anamari. I això fa que un milió de negres hagin sortit al carrer en els últims mesos per reivindicar millores en els seus barris, sense serveis públics. Hi ha blancs també neguitosos i es queixen de la discriminació que pateixen per la seva pell. Són una minoria de la minoria però fan molt de soroll. Segurament, si el vell president encara fos viu i tingués les forces de quan era jove, intentaria calmar els ànims. Més d’un dels seus enemics declarats van acabar plorant només que Madiba els dediqués una salutació i un somriure. L’arma de Mandela.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT